"Quan arribi el moment, en les properes eleccions generals, defensaré la necessitat de vincular-nos al Govern Espanyol, a partir d'un pacte programàtic de govern"
El passat divendres, en el marc del cicle de conferències d'ESADE amb els candidats a l'alcaldia de Barcelona, Xavier Trias va fer un discurs de caràcter marcadament social, fins al punt d'afirmar que "el sector social ha de ser un generador d'activitat econòmica per la ciutat". Tot i la benvinguda preponderància del capital social, aspecte que el govern conservador de Joan Clos va oblidar durant anys, el candidat convergent no es va posicionar per un model de ciutat determinat. En dues ocasions, membres del públic, la majoria professors, alumnes o empleats d'ESADE, van interpel.lar Trias sobre quin és el model de ciutat desitjat. En la primera ocasió, se li va demanar que escollís un "benchmark" global de ciutat a la qual ens podríem comparar. En la segona ocasió, se li va demanar que es posicionés clarament sobre què escolliria en una hipotètica decisió binomial entre "ser un hub aeroportuari" o "ser un hub del talent". En cap de les dues preguntes es va posicionar, deixant la idea de què "volem ser els millors en tot" i això ja sabem que correspon més a la utopia que a la realitat. A Barcelona i a Catalunya volem polítics valents, que prenen decisions, i no pas l'estil caduc de la diplomàcia mal entesa, aquella que amaga al públic la intenció de les seves accions per no haver de recórrer mai a la rectificació.
Sembla que passen els dies, els mesos, i l'escenari polític no es regenera; per una banda, els polítics de sempre, cometent els errors de sempre (X.Vendrell), per una altra banda, els intel.lectuals de sempre (els dels 60), com F. de Carreras, perpetrant els seus actes de superioritat als que ens tenen acostumats. Quan un president de Catalunya afirma que defensarà l'Estatut i que promourà la unitat, fet que té poques més lectures que un ferm acte de lideratge de país, resulta que està fent el "ridícul". Així ho afirmava avui en la seva habitual columna a La Vanguardia en paper (secció de Política / Espanya). Els fundadors de Ciutadans semblen anclats en la seva nostàlgia de poder arrebassat, de veure com el tren de la política s'esfuma per alguns que van lluitar contra el franquisme. Una música ja repetida, la de la queixa i el victimisme, ara des d'una nova òptica.
En una entrevista publicada ahir diumenge a La Vanguardia, el politòleg francès posava l'accent en els mals de la França actual i particularment en els de l'esquerra, que és l'àmbit al que de fet s'hi sent més proper ideològicament. Touraine creu que França "encara creu en la Revolució, Napoleó, De Gaulle i la resistència americana, i creu que tota Europa encara viu pendent de París". Encara és més dur en qualificar al propi Estat de "jacobí" que "deplora la societat civil, de la qual desconfia i que intenta aixafar". Es tracta d'un Estat que només concep l'economia com un "instrument per a la seva grandesa: una legió de funcionaris i professors creuen encarnar aquesta decadent raó d'estat". Això el fa concloure que "França és un Estat sense Nació". Pel que fa a l'esquerra del seu país i el projecte de Ségolène Royal, Touraine creu que el programa de la candidata és "napoleònic i gaullista i que desconfia de l'economia de mercat", cosa que és normal perquè "l'esquerra francesa és estatalista i trotskista". Les idees de Touraine arriben en un bon moment en què la revisió de les idees que es van imposar els anys seixanta es troba en plena vigència a Europa i a Catalunya en particular. Probablement, Catalunya no es trobi tant lluny del que afirma Touraine, tot canviant París per Barcelona. Segurament, el més distant de Catalunya de tot el que afirma el politòleg francès és que Catalunya no és pas "un Estat sense Nació". De fet, Catalunya no és ni una cosa ni l'altra. Ara, posats a escollir, hotelcatalunya es queda amb la primera (l'Estat), que és el que otorga els instruments de govern.
Michael Bloomberg decidió crear al inicio de su mandato una comisión de gobierno denominada "Poverty commission". Supuestamente, una comisión dedicada a trabajar y encontrar soluciones. En este caso, con un objetivo: sacar de los niveles de pobreza a miles de familias de Nueva York en algunas áreas del Bronx, Harlem o Brooklyn, mediante incentivos positivos y no a través de un simple talonario o activando la máquina del dinero. En una primera fase, Bloomberg ha conseguido ya lanzar un programa que refleja estos objetivos: "Opportunity NYC", basado en incentivos económicos para aquellas familias por debajo del umbral de la pobreza que cumplan objetivos individuales en tres ámbitos: educación, sanidad y trabajo. Por ejemplo, se premiará a las familias cuyos niños obtengan buenos resultados en el colegio, o en un nivel más básico, se premiará la simple asistencia a clase. Para todo ello, Michael Bloomberg ha liderado un programa de fundraising con el que ha captado ya USD 42 millones de fondos privados de los cincuenta previstos para canalizar el programa con éxito. Realmente, un ejemplo de como la política catalana necesita dosis de reinvención y creatividad para romper esquemas clientelares y sesentayochistas. Una Cataluña soberana tambien debe caracterizarse por ser un ejemplo mundial en gestión pública, como lo han sido los países escandinavos durante años.
Ho mencionava fa uns dies al programa Àgora l'economista i columnista de El Mundo Xavier Marcé: "Ara està de moda això de ser independentista però no nacionalista". Bé, no és que estigui de moda, senzillament la selecció natural de la política ens hi porta. És a dir, la solució abans que el problema. En els últims anys he pensat que les úniques opcions polítiques que valen la pena, que aporten un grau d'innovació ideològica i que permeten actualitzar el sentit de l'espai públic són dues: per una banda, el sobiranisme no nacionalista que defensa hotelcatalunya des del primer post d'aquest blog; per una altra, l'espanyolisme a la suïssa o a la canadenca, que implica la integració de la cultura catalana dins Espanya fins les últimes conseqüències. Els partits polítics tradicionals estan entrant en crisi, el seu model estructural i ideològic ha "embarrancat" i només l'eclosió de noves idees donarà aire a la gestió de la res publica. Sort de la xarxa i la intel.ligència distribuïda per alimentar el forat negre que ha generat la política postfranquista.
Richard Florida, the professor who has transformed the way we understand the urban phenomena and author of "The Rise of the Creative Class", suggests through his blog an interesting new Index. He has supported the idea of a journalist to introduce an "airport index" to improve the global index of human quality of cities and countries that most consulting firms deliver each year. His thought is based on the common thinking that the first impression we get in a city (airport) reflects what we are expected to find later on. He points out that Dubai and Shanghai airports are good examples of the positioning of their respective cities. Richard Florida's post adds some more salt & pepper to Barcelona's airport discussion.
"Em recorda els enterraments sicilians (l'acte de l'IESE), on, amb una barra incommensurable, hi assisteix aquell que ha ordenat l'assassinat de l'individu que estan enterrant. Aquest individu, a més a més, és el que més crida, indignat. Es dirigeix a la vídua tot dient-li: "Quina vergonya! Li prometo, senyora, que si enganxo a qui a fet això no dura ni dos segons!". Ho dic perquè, a les primeres files, estaven presents aquells que, per acció, o per omissió, han afavorit l'engreixament de l'aeroport de Barajas en detriment del Prat." . Xavier Roig a e-notícies
Ahir a la nit, en la pausa del programa "No em ratllis" de TV3, presentat per Júlia Otero, va produïr-se una borratxera d'anuncis de caire institucional, concretament, dos de l'Ajuntament de Barcelona, un de la Diputació i un de la Generalitat, totes tres institucions governades pel PSC o pel tripartit d'esquerres. Aquesta petita mostra, que cada dia es reprodueix en la televisió pública, no fa més que aprofundir en el greu distanciament que existeix entre la realitat que les institucions públiques ens volen mostrar i la realitat del propi carrer. Desde hotelcatalunya defensem l'eficiència en la gestió i la comunicació de resultats abans de l'autocomplaença.
En els últims mesos he tingut una sensació molt freqüent basada en què els representants de Ciutadans de Catalunya no es preparen els debats. Segurament, el seu regust de superioritat intel.lectual els fa confiar massa en unes possibilitats divines. Però la història ens demostra que al final no són els més hàbils intel.lectualment sinó els més preparats aquells que solen estar més a prop de les coses ben fetes. En definitiva, això és el que li va passar ahir a Ricard Tàsies a l'Àgora de C33, quan es va "enganxar" en una discussió amb Ricard Fernández Deu (PP) sobre la gestió de l'aeroport. Quan Ricard FD reclamava una gestió descentralitzada amb majoria del territori (Generalitat, entitats locals i empreses privades), Ricard Tàsies es mantenia ferm en la idea de xarxa "a l'espanyola", és a dir, aplicar el concepte de xarxa quan "no toca". La cirereta al pastís la posar quan va afirmar que Barcelona no podia aspirar a ser hub de cap tipus "perquè al món només n'hi ha dos, New York i Frankfurt". Serà perquè el senyor Tàsies no es prepara els debats que es va oblidar de Hartsfield-Atlanta, el major aeroport del món per tràfic, o de Dallas-Fort Worth, o de O'Hare-Chicago, o de LAX (Los Angeles), o de Heathrow, o de Shipool, de Charles de Gaulle, o de Tokyo Narita, o de Hong Kong, tots ells aeroports hub més importants que qualsevol dels tres que hi ha a la ciutat de New York, inclús es va oblidar de mencionar que Munich-Johann Strauss i Frankfurt comparteixen la funció de hub des de fa tres anys. Ens allibera en certa manera "a la gent de carrer" saber que els Ciutadans també patinen. I certament interessant veure en un debat que els enfrontaments ideològics es produeixen entre PP i Ciutadans per una banda i CiU i Esquerra per una altra banda. Possiblement sigui l'ansietat per apropiar-se d'un territori ideològic.
