DEPENDENCIA O INDEPENDENCIA DE CATALUNYA

Tras treinta años de democracia estable, sólidamente anclados en la Unión Europea y el euro, impensables los golpes de Estado, integrados en la globalización y prósperos, es hora de hacer balance sobre si le conviene a Catalunya seguir en España. Salvo efusiones líricas, amenazas gonadales y acusaciones de delirio psiquiátrico (idénticas a las practicadas por la dictadura soviética), no se oye en España argumento alguno que justifique la dependencia de Catalunya. Los unionistas catalanes, salvo una cierta apelación a la resignación y la rutina, tampoco razonan, incluso recurren crecientemente al escarnio y la amenaza, aquí más próximos a los usos de la dictadura maoísta.Es normal esta afasia, que se intenta ocultar bajo abundantes bramidos, pues el fundamento económico de la conveniencia de pertenecer a España ha desaparecido. Ya no es el Estado español quien tiene moneda y determina los tipos de cambio, los tipos de interés y los aranceles de importación y exportación. Ya no hay mercado español, lo ha absorbido el único europeo, y es Bruselas quien toma esas decisiones y se abre a la globalización, con el resultado inevitable de la disminución de la importancia relativa del antiguo mercado protegido: hoy Catalunya vende al resto del Estado menos del 40% de su producción, e importa de allí menos del 35%. A Catalunya la dependencia ya no le es compensada por el acceso privilegiado al mercado español, que además se ha convertido en arriesgado por ser el único en que los productos catalanes son boicoteados por el hecho de serlo (práctica del 21% de los madrileños, según ABC).Sólo le queda a España un mecanismo de actuación económica, la inversión pública, y los datos y hechos son elocuentes: tras décadas de detraer cada año el 10% del PIB catalán sin invertir en Catalunya (19.200 millones de euros el 2005), se desploman los servicios públicos que gestiona España y llevan su E: RENFE, AENA, REE, ENDESA, etc. ¿Qué reciben los catalanes a cambio del expolio fiscal? Ni siquiera la transparencia, pues los balances fiscales, públicos en la Unión Europea, Alemania o Reino Unido, los ocultan en España tanto los gobiernos del PP como los del PSOE. ¿Qué esconden?Tampoco a la hora de comprar empresas españolas es una ventaja estar en España, pues la toma de control catalana es bloqueada de una u otra manera, y contra ella se blande la Constitución y la xenofobia, que no se invoca frente a OPAs alemanas o italianas.Al expolio del Estado y la explotación monopolística de los servicios públicos privatizados se añade la penuria de la Generalitat. Baste un dato: tras treinta años de autonomía, y para 7,5 millones de habitantes, el presupuesto catalán es de 32.000 millones de euros. Tras ocho años de autonomía, y para 5 millones de habitantes, el presupuesto escocés es de 46.000 millones de euros. Escocia en ocho años ha conseguido el doble por habitante de lo conseguido por Catalunya en treinta.Mal negocio es hoy España para Catalunya: privada de política fiscal, crónicamente objeto de desinversión pública, discriminada hasta en tratados internacionales (esos que firma el Estado español prohibiendo que utilicen el aeropuerto de Barcelona los aviones desde o hacia Toronto, Miami, México, Bangkok, Kuala Lumpur, etc.), boicoteados sus productos, rechazados sus compradores como extranjeros hostiles, ¿a quién le interesa continuar la dependencia? ¿Alguien podría explicar alguna ventaja comparativa de la dependencia respecto a la independencia? (si puede ser, sin insultar).El problema de Catalunya se llama España, que se dedica, mediante el aparato del Estado que los catalanes pagan, a bloquear todos sus proyectos: ni conexión ferroviaria del puerto con Europa, ni servicios públicos que funcionen, ni inversiones en infraestructuras, ni TGV a Europa, ni toma de control de empresas españolas, ni aeropuerto intercontinental, ni nada de nada.Ya están conseguidos los objetivos modernizadores comunes a catalanes y españoles, España ya es democrática y europea, pero tan adversa a la diversidad como siempre, no se concibe como plurinacional sino como unitaria, y percibe a los 'diferentes' no como un activo a promover sino como una molestia a eliminar. Proclama que Catalunya es España, pero piensa y actúa que Catalunya es de España. Una posesión.Intentamos de buena fe una corrección del expolio fiscal, el dominio político y la discriminación económica y cultural. Tendimos la mano para sólo recibir insultos, boicots y engaños, y un Estatuto que no se aplica ni cumple, pues este Gobierno español, como los anteriores, no tiene por qué cumplir la ley cuando afecta a Catalunya. No pasa nada, ya lo avalarán como siempre los Tribunales Supremo y Constitucional, que para eso los nombran el PP y el PSOE.Se equivocan: bloqueada bajo España, maltratada en España, insultada por España, harta de España, a Catalunya sólo le queda un camino: la independencia.España tiene mucho a ganar con un Estado catalán, perdería un miembro descontento y problemático pero ganaría un buen vecino y amigo, y podría superar los bloqueos que sufren las libertades y la democracia por causa de una estructura institucional concebida y practicada para asegurar el dominio de una mayoría nacional española sobre las minorías nacionales. Como ya advirtió Burke, es ese dominio la causa de las mayores corrupciones del orden constitucional.Dijo Azaña que para mantener España unida había que bombardear Barcelona cada cincuenta años, método que calificaba de bárbaro pero efectivo. Los bombardeos ya no son posibles, y España no ha aprendido en su lugar el método de ganar la adhesión cordial e interesada de los catalanes. En el fondo, tanto da. Se ponga como se ponga, la independencia de Catalunya es ineluctable e inevitable. Mene Tequel Parsin. Ha empezado la cuenta atrás.
Alfons López Tena es vocal del Consejo General del Poder Judicial.

Nou blog: puntcat

Punt de reflexió sobiranista per una Catalunya independent, innovadora, oberta i trilingüe.

puntcat

Que el disfruteu, des de la raó i la convicció.

La Imagen / El humorista Federico Jiménez Losantos, fotografiado junto con el radiofonista Luis del Olmo en Ponferrada

Sucedió durante la entrega de los Micrófonos de Oro en Ponferrada. El monologuista recibió uno de los premios, de forma que compartió escenario con uno de sus enemigos más azotados en sus maitines de la Cope. Ironías visuales de un tremendo encanto.

La frase / Extret del llibre "Entre una Espanya i l'altra"

"Quan arribi el moment, en les properes eleccions generals, defensaré la necessitat de vincular-nos al Govern Espanyol, a partir d'un pacte programàtic de govern"
Veurem a Duran un dia fent política al costat de Gallardón, Pimentel (recordeu?) o Piqué en clau espanyola?

Opinió de "Ciutadans" sobre el llibre

Xavier Trias fa un discurs socialdemòcrata a ESADE però no es posiciona sobre el model de ciutat

El passat divendres, en el marc del cicle de conferències d'ESADE amb els candidats a l'alcaldia de Barcelona, Xavier Trias va fer un discurs de caràcter marcadament social, fins al punt d'afirmar que "el sector social ha de ser un generador d'activitat econòmica per la ciutat". Tot i la benvinguda preponderància del capital social, aspecte que el govern conservador de Joan Clos va oblidar durant anys, el candidat convergent no es va posicionar per un model de ciutat determinat. En dues ocasions, membres del públic, la majoria professors, alumnes o empleats d'ESADE, van interpel.lar Trias sobre quin és el model de ciutat desitjat. En la primera ocasió, se li va demanar que escollís un "benchmark" global de ciutat a la qual ens podríem comparar. En la segona ocasió, se li va demanar que es posicionés clarament sobre què escolliria en una hipotètica decisió binomial entre "ser un hub aeroportuari" o "ser un hub del talent". En cap de les dues preguntes es va posicionar, deixant la idea de què "volem ser els millors en tot" i això ja sabem que correspon més a la utopia que a la realitat. A Barcelona i a Catalunya volem polítics valents, que prenen decisions, i no pas l'estil caduc de la diplomàcia mal entesa, aquella que amaga al públic la intenció de les seves accions per no haver de recórrer mai a la rectificació.

El catedràtic Francesc de Carreras, fundador de Ciutadans, creu que Montilla "fa el ridícul" per afirmar que "defensarà l'Estatut"

Sembla que passen els dies, els mesos, i l'escenari polític no es regenera; per una banda, els polítics de sempre, cometent els errors de sempre (X.Vendrell), per una altra banda, els intel.lectuals de sempre (els dels 60), com F. de Carreras, perpetrant els seus actes de superioritat als que ens tenen acostumats. Quan un president de Catalunya afirma que defensarà l'Estatut i que promourà la unitat, fet que té poques més lectures que un ferm acte de lideratge de país, resulta que està fent el "ridícul". Així ho afirmava avui en la seva habitual columna a La Vanguardia en paper (secció de Política / Espanya). Els fundadors de Ciutadans semblen anclats en la seva nostàlgia de poder arrebassat, de veure com el tren de la política s'esfuma per alguns que van lluitar contra el franquisme. Una música ja repetida, la de la queixa i el victimisme, ara des d'una nova òptica.

El politòleg Alain Touraine qualifica a l'esquerra francesa de "trotskista" i a l'Estat Francès de "jacobí", "decadent" i que "aixafa la societat"

En una entrevista publicada ahir diumenge a La Vanguardia, el politòleg francès posava l'accent en els mals de la França actual i particularment en els de l'esquerra, que és l'àmbit al que de fet s'hi sent més proper ideològicament. Touraine creu que França "encara creu en la Revolució, Napoleó, De Gaulle i la resistència americana, i creu que tota Europa encara viu pendent de París". Encara és més dur en qualificar al propi Estat de "jacobí" que "deplora la societat civil, de la qual desconfia i que intenta aixafar". Es tracta d'un Estat que només concep l'economia com un "instrument per a la seva grandesa: una legió de funcionaris i professors creuen encarnar aquesta decadent raó d'estat". Això el fa concloure que "França és un Estat sense Nació". Pel que fa a l'esquerra del seu país i el projecte de Ségolène Royal, Touraine creu que el programa de la candidata és "napoleònic i gaullista i que desconfia de l'economia de mercat", cosa que és normal perquè "l'esquerra francesa és estatalista i trotskista". Les idees de Touraine arriben en un bon moment en què la revisió de les idees que es van imposar els anys seixanta es troba en plena vigència a Europa i a Catalunya en particular. Probablement, Catalunya no es trobi tant lluny del que afirma Touraine, tot canviant París per Barcelona. Segurament, el més distant de Catalunya de tot el que afirma el politòleg francès és que Catalunya no és pas "un Estat sense Nació". De fet, Catalunya no és ni una cosa ni l'altra. Ara, posats a escollir, hotelcatalunya es queda amb la primera (l'Estat), que és el que otorga els instruments de govern.

Per saber més sobre Alain Touraine
Llibres escrits per Alain Touraine (brought by Amazon.com)

El alcalde de Nueva York Michael Bloomberg da una lección de creatividad y eficiencia a la clase política europea y catalana

Michael Bloomberg decidió crear al inicio de su mandato una comisión de gobierno denominada "Poverty commission". Supuestamente, una comisión dedicada a trabajar y encontrar soluciones. En este caso, con un objetivo: sacar de los niveles de pobreza a miles de familias de Nueva York en algunas áreas del Bronx, Harlem o Brooklyn, mediante incentivos positivos y no a través de un simple talonario o activando la máquina del dinero. En una primera fase, Bloomberg ha conseguido ya lanzar un programa que refleja estos objetivos: "Opportunity NYC", basado en incentivos económicos para aquellas familias por debajo del umbral de la pobreza que cumplan objetivos individuales en tres ámbitos: educación, sanidad y trabajo. Por ejemplo, se premiará a las familias cuyos niños obtengan buenos resultados en el colegio, o en un nivel más básico, se premiará la simple asistencia a clase. Para todo ello, Michael Bloomberg ha liderado un programa de fundraising con el que ha captado ya USD 42 millones de fondos privados de los cincuenta previstos para canalizar el programa con éxito. Realmente, un ejemplo de como la política catalana necesita dosis de reinvención y creatividad para romper esquemas clientelares y sesentayochistas. Una Cataluña soberana tambien debe caracterizarse por ser un ejemplo mundial en gestión pública, como lo han sido los países escandinavos durante años.

Catalunya afronta la primera Setmana Santa de la història en què es parla del sobiranisme no nacionalista

Ho mencionava fa uns dies al programa Àgora l'economista i columnista de El Mundo Xavier Marcé: "Ara està de moda això de ser independentista però no nacionalista". Bé, no és que estigui de moda, senzillament la selecció natural de la política ens hi porta. És a dir, la solució abans que el problema. En els últims anys he pensat que les úniques opcions polítiques que valen la pena, que aporten un grau d'innovació ideològica i que permeten actualitzar el sentit de l'espai públic són dues: per una banda, el sobiranisme no nacionalista que defensa hotelcatalunya des del primer post d'aquest blog; per una altra, l'espanyolisme a la suïssa o a la canadenca, que implica la integració de la cultura catalana dins Espanya fins les últimes conseqüències. Els partits polítics tradicionals estan entrant en crisi, el seu model estructural i ideològic ha "embarrancat" i només l'eclosió de noves idees donarà aire a la gestió de la res publica. Sort de la xarxa i la intel.ligència distribuïda per alimentar el forat negre que ha generat la política postfranquista.

According to Richard Florida, the celebrated professor and bestseller author, airports are the key factor that reflect what a country or a city are

Richard Florida, the professor who has transformed the way we understand the urban phenomena and author of "The Rise of the Creative Class", suggests through his blog an interesting new Index. He has supported the idea of a journalist to introduce an "airport index" to improve the global index of human quality of cities and countries that most consulting firms deliver each year. His thought is based on the common thinking that the first impression we get in a city (airport) reflects what we are expected to find later on. He points out that Dubai and Shanghai airports are good examples of the positioning of their respective cities. Richard Florida's post adds some more salt & pepper to Barcelona's airport discussion.

Xavier Roig compara la "costellada" de l'IESE amb un un enterrament sicilià

"Em recorda els enterraments sicilians (l'acte de l'IESE), on, amb una barra incommensurable, hi assisteix aquell que ha ordenat l'assassinat de l'individu que estan enterrant. Aquest individu, a més a més, és el que més crida, indignat. Es dirigeix a la vídua tot dient-li: "Quina vergonya! Li prometo, senyora, que si enganxo a qui a fet això no dura ni dos segons!". Ho dic perquè, a les primeres files, estaven presents aquells que, per acció, o per omissió, han afavorit l'engreixament de l'aeroport de Barajas en detriment del Prat." . Xavier Roig a e-notícies

Més visions sobre la Costellada:
L'opinió del director de La Vanguardia
Refrescar l'opinió d'hotelcatalunya
Revisar l'opinió del PhD Ramon Sangüesa

Quatre dels dotze anuncis emesos en la pausa de "No em ratllis" de dimecres nit (TV3) van ser de caire institucional

Ahir a la nit, en la pausa del programa "No em ratllis" de TV3, presentat per Júlia Otero, va produïr-se una borratxera d'anuncis de caire institucional, concretament, dos de l'Ajuntament de Barcelona, un de la Diputació i un de la Generalitat, totes tres institucions governades pel PSC o pel tripartit d'esquerres. Aquesta petita mostra, que cada dia es reprodueix en la televisió pública, no fa més que aprofundir en el greu distanciament que existeix entre la realitat que les institucions públiques ens volen mostrar i la realitat del propi carrer. Desde hotelcatalunya defensem l'eficiència en la gestió i la comunicació de resultats abans de l'autocomplaença.

Ricard Tàsies, secretari de Ciutadans, afirma en el debat "Àgora" que "perquè volem ser un hub si al món només n'hi ha dos, NY i Frankfurt"

En els últims mesos he tingut una sensació molt freqüent basada en què els representants de Ciutadans de Catalunya no es preparen els debats. Segurament, el seu regust de superioritat intel.lectual els fa confiar massa en unes possibilitats divines. Però la història ens demostra que al final no són els més hàbils intel.lectualment sinó els més preparats aquells que solen estar més a prop de les coses ben fetes. En definitiva, això és el que li va passar ahir a Ricard Tàsies a l'Àgora de C33, quan es va "enganxar" en una discussió amb Ricard Fernández Deu (PP) sobre la gestió de l'aeroport. Quan Ricard FD reclamava una gestió descentralitzada amb majoria del territori (Generalitat, entitats locals i empreses privades), Ricard Tàsies es mantenia ferm en la idea de xarxa "a l'espanyola", és a dir, aplicar el concepte de xarxa quan "no toca". La cirereta al pastís la posar quan va afirmar que Barcelona no podia aspirar a ser hub de cap tipus "perquè al món només n'hi ha dos, New York i Frankfurt". Serà perquè el senyor Tàsies no es prepara els debats que es va oblidar de Hartsfield-Atlanta, el major aeroport del món per tràfic, o de Dallas-Fort Worth, o de O'Hare-Chicago, o de LAX (Los Angeles), o de Heathrow, o de Shipool, de Charles de Gaulle, o de Tokyo Narita, o de Hong Kong, tots ells aeroports hub més importants que qualsevol dels tres que hi ha a la ciutat de New York, inclús es va oblidar de mencionar que Munich-Johann Strauss i Frankfurt comparteixen la funció de hub des de fa tres anys. Ens allibera en certa manera "a la gent de carrer" saber que els Ciutadans també patinen. I certament interessant veure en un debat que els enfrontaments ideològics es produeixen entre PP i Ciutadans per una banda i CiU i Esquerra per una altra banda. Possiblement sigui l'ansietat per apropiar-se d'un territori ideològic.

La "costellada popular" del IESE se convierte en un acto asambleario de la burguesía sesentayochista

Hoy por la mañana toda Cataluña ha podido asistir, presencialmente o no, al "aplec popular" celebrado en el majestuoso campus del IESE. Se trata de curiosos "estirones" que la ampulosa y enquilosada sociedad civil catalana realiza muy de vez en cuando, esa "gauche" del caviar que dio el salto del proteccionismo a la arquitectura. La "costellada" del IESE es más una necesidad to "show off" que un verdadero anhelo de progreso. Es el íntimo deseo de la burguesía desilustrada por mimetizar el fiestorro aristocrático madrileño, de "Madrit", esa ciudad ahora tambien cosmopolita por la cual no les molesta hacer escala aunque lo disimulen. En fin, como afirma Xavier Roig en uno de sus brillantes artículos, "ara ja no s'hi val protestar, amb ridículs manifestos com si estiguéssim a principis de s.XX , quan els Borbons visitaven la Ciudad Condal". Tal y como apunta Xavier, hotelcatalunya defiende una gestión en red del sistema aeroportuario catalán, un auténtico "aeropuerto internacional de Cataluña", con tres aeródromos conectados entre sí por alta velocidad, actuando Girona y Reus como centros regionales (vuelos europeos) y El Prat de nodo supraregional de media distancia (Europa/África/Oriente Medio, es decir, la famosa región "EMEA").

Ramon Sangüesa, un de tants anònims que "fan país" de veritat, es llença a la blogosfera per vessar-hi el seu coneixement i provocar als immobilistes

Si hi ha una crítica de vegades extesa en la blogosfera és l'endogàmia que en ocasions es crea entre els "blogeros". Una endogàmia mimètica d'aquella de la gauche divine de què parlava fa uns dies. Avui m'apunto a aquesta crítica autocomplint-la, siguent el primer en exercir l'endogàmia. Tot sigui per apuntar positivament el retorn a la blogosfera de Ramon Sangüesa, reputat doctor en informàtica -intel.ligència artificial- (UPC), que des d'avui ens deleita amb el seu "Conectando que es gerundio". En Ramon forma part d'una llista de noms sovint anònims que es dediquen a "fer país" amb l'acció i no pas amb la coacció. Com en Joaquim Boixareu, segurament menys anònim però poc mediàtic, conseller delegat d'Irestal, ex ESADE i president de FemCat. Com a hotelcatalunya, tots compartim l'objectiu de fer de Catalunya un país excel.lent, arraconant per la via de l'acció la mediocritat autocomplaent tant extesa.

"El Pais" crea un debate sobre "los intelectuales de izquierdas que se hacen de derechas" en el que ambos articulistas piensan lo mismo

En la página 19 de El Pais en papel he vivido este domingo una situación delirante. En un interesante debate sobre el viraje hacia la derecha de algunos intelectuales de izquierdas, El Pais presenta a dos articulistas que piensan lo mismo y cuyas posturas serían perfectamente intercambiables, como dos cromos idénticos. Se trata de las opiniones de Ignacio Sotelo, catedrático de Sociología, y Francisco Fernández Buey, catedrático de Filosofía. Lejos de la autocrítica, ambas opiniones realizan un recorrido nostálgico y con ciertas dosis de superioridad. Seguro que los ex comunistas Losantos y César Vidal se frotarán las manos. La pregunta del debate queda sin responder y lo más preocupante es que subyace un aire de pensamiento único en las farragosas líneas de ambos catedráticos.

Els ciutadans mostren amb ironia el seu desencís amb part de la classe política

Gràcies Ramon (Sangüesa) per la fotografia d'una botiga de queviures de Sarrià. És la millor manera de desdramatitzar el ja iconogràfic distanciament entre la classe política i la ciutadania, que alguns partits neonats han convertit en la capçalera del seu discurs. Cal preguntar-se a qui va adreçat el missatge. Si és per Zapatero, possiblement sigui per posar la pota en un dels epígrafs de la llei d'Igualtat de Gènere, en obligar a les empreses a reunir un mínim d'un 40% de dones en els seus consells, mesura profundament intervencionista. Si el missatge és per a Rajoy, possiblement sigui per deixar-se embaucar per les elits neocon del seu partit en seguir una guerra santa portada als carrers de les ciutats espanyoles i catalanes, en què les àguiles són tant nombroses com els escuts constitucionals. Si el missatge és global per la societat catalana, possiblement sigui per advertir a alguns dels seus líders d'opinió a ser menys intrusius amb el govern de les institucions privades que lideren el país, i per tenir més confiança amb la capacitat emprenedora d'una societat a qui li pesa excessivament una càrrega de responsabilitat moral sobre la història i la identitat.

CAFÈ DEL DIUMENGE / La rància nostàlgia de l'esquerra elitista i les noves rebel.lions cíviques

Llegeixo avui diumenge a El Pais una interessant entrevista a Carmen Balcells. Una gran dona nascuda a La Segarra i que es va convertir en una de les icones de la Barcelona cosmopolita dels anys 60 i 70. Un cosmopolitisme relatiu, sempre sota l'òptica de la societat semiautàrquica en què estava immersa Espanya. Un cosmopolitisme que va tenir la literatura com una de les causes principals, i on naturalment Carmen Balcells hi va jugar un paper fonamental com la més important agent literària, entre d'altres de García-Márquez, de Vargas Llosa o de Manolo Vázquez Montalbán. El periodista Juan Cruz entrevista Carmen Balcells al seu pis del carrer Casanovas. Una entrevista que respira burgesia, elitisme (la pròpia Carmen declara la importància que han tingut per ella les relacions amb gent culta), i al final, inclús tribalisme, nostàlgia. Aquella nostàlgia tant pròpia de la colla de la gauche divine de passar-se llargues estones parlant d'aquest i d'aquell altre, amb la divina capacitat d'enquadrar a cadascú al seu lloc i mostrar una certa superioritat sobre el propi lector, amb aquell aire tant provincià com dient "nosaltres formàvem part d'aquest cercle i tú no". Per això aquesta secció és el Cafè del Diumenge, per reflexionar: amb l'admiració que naturalment professo per qui va contribuït a fer de Barcelona una capital literària, no puc però evitar aquest sentiment ranci en el recorregut de l'entrevista. Tot serà perquè ara és la dreta qui organitza les rebelions cíviques.

El debate sobre la presencia de Carlos Losada en Clickair reactiva el virus del provincianismo

El diario electrónico e-noticies publica hoy un artículo de opinión de su director en el que critica a Carlos Losada y a ESADE por la vinculación del primero con Clickair (Losada es director general de ESADE y Presidente de Clickair). Sin duda alguna, se trata de focos de provincianismo que perjudican las aspiraciones soberanistas que defiende hotelcatalunya. En primer lugar, ESADE es una institución privada cuyo director general puede o no puede apoyar a otras empresas, o bien aconsejarlas o bien presidirlas. Hacerlo o no hacerlo es algo que concierne a ESADE y al Patronato que gobierna la institución. La injerencia en la gobernabilidad de ESADE desafina con la libertad y la democracia corporativa e institucional. En segundo lugar, poner en cuestión el prestigio de ESADE es un ejercicio de desinformación agudo. ESADE es uno de los cuatro o cinco puntales de la marca Catalunya a escala global, probablemente junto a IESE, al Barça y dos o tres instituciones más. ¿No será que tal y como comentaba Jordi Pujol hace unos días en Catalunya le tenemos miedo a la excelencia? Finalmente, la crítica desaforada a Clickair tambien realimenta el virus del provincianismo. Iberia toma decisiones empresariales. Clickair es una compañía participada por Iberia pero tambien por empresarios catalanes de corte soberanista, como Artur Carulla a través de la sociedad Quercus Equity. Mezclarlo todo y pasarlo por la coctelera del reduccionismo es como mínimo decepcionante.

Xavier Bosch centra la seva editorial radiofònica del dia en criticar durament Rubalcaba per no prioritzar el "CAT" a les matrícules

Com cada matí, escolto cinc minuts de ràdio "informativa" o desinformativa. Tant se val si és RAC1, Catalunya Radio, la SER o la Cope. He pres el costum de què no siguin més de cinc minuts per tal de no desinformar-me massa. El temps just per escoltar desviacions dogmàtiques com la d'en Xavier Bosch fa uns minuts a RAC1. Ha obert el seu programa reprenent la famosa polèmica de les matrícules. Resulta que el govern de Catalunya va prometre que aquesta seria una prioritat del Ministeri de l'Interior espanyol. I resulta que han incomplert la promesa. A hotelcatalunya em costa imaginar que aquesta sigui una prioritat pel país. Posaríem el mateix èmfasi sobre els distintius si en comptes de la "E" espanyola portéssim una "E" europea? Sisplau, podríem començar, encara que només fós dissimuladament, a pensar en com solucionar problemàtiques greus com l'empreneduria a Catalunya? com les infrastructures de radi mitjà -rodalies, autovies-? com l'ús de l'ànglès en el sistema universitari? Realment algú creu que serem més sobirans amb un "CAT" al costat d'una "E"?