On ets?

Gran pensador i pèsim gestor. Ha transformat l'oda "Adéu Espanya" de l'avi Maragall en un "Adéu a Catalunya" que ja va ser precedit fa qüasi una dècada per "l'Adéu a Barcelona". Cul inquiet, incomprès pel ciutadà de Catalunya. Ara ens ha ha tornar a deixar. Fa mesos que el país el busca. Les paròdies del plató de Minoria Absoluta li sostenen un prestigi alimentat per la compassió.

Mas no mata al pare i aprofundeix en el latent provincianisme de la cultureta.

Amb el què portem de campanya electoral ja n'hi hauria prou per dibuixar el resultat final. Sembla un partit amb el desenvolupament del joc ja pactat. Ningú no ataca a ningú. És clar, perquè tothom pot necessitar a l'altre per formar govern. Aquesta previsibilitat, a la qual fa al.lusió Mas de Xaxàs a La Vanguardia, és més decepcionant quan els candidats reprodueixen els tics que se'ls pressuposa, com aquell personatge parodiat que en la seva actuació real supera la ficció. Això és el què penso quan veig a "Ken" Artur Mas envoltat de la cosmopolita cultureta catalana, representada per personatges de profunda representativitat internacional de Catalunya com Núria Feliu i Lloll Bertran (amb tots els respectes eh? ... que la Lloll em feia riure quan era petit). Això demostra que Ken Mas no s'atreveix a matar al pare. I de fet, la seva Barbie personal, Helena Rakosnic, és reciclada i reintroduïda en el mercat de la cultureta, amb les seves joies "convergents" al més pur estil de la cafeteria Mauri de la Rambla Catalunya. A tot això, l'amic Ken, es despenja amb la soflama més anticatalana i antisobiranista (perquè és provinciana) que es pugui sentir en campanya, afirmant que Frankfurt (la fira) és "l'oportunitat d'or" per la cultura catalana, que podria permetre "situar en el món" la creació literària catalana, que és aquella escrita només en català. La matriu de la cultura catalana és aquella que s'expressa en català". Amb afirmacions com aquesta, Mas no només no mata al pare, sinó que a més mata al sobiranisme català, perquè exclou del projecte de país a milions de catalans que tenen una matriu lingüística (que no cultural) que no és la catalana.

ESADE i el FCBarcelona ens mostren el camí

Témer per l'excel.lència de Catalunya com a país és ignorar molts casos d'èxit que avui es projecten a la resta del món. Dues de les institucions que estan projectant la marca Catalunya amb més força són ESADE i el Barça. El què tenen en comú és la fortíssima professionalització de la seva organització, la voluntat de projecció mundial i al mateix temps la convicció en uns valors que els fan diferents però que són globalitzables, el "més que un club" del Barça o la vocació humanista d'ESADE. Reconeixements internacionals com el de The Wall Street Journal en el cas d'ESADE o el de la consecució de la Champions League en el cas del Barça són estímuls per seguir creixent en els eixos abans esmentats (professionalització/excel.lència, projecció i valors) i ser puntals d'un país exemplar.

Les entrevistes de Sala-i-Martin es posicionen com un corrent renovador (al límit) en l'oasi sec català

Seran un bon baròmetre per mesurar la cintura dels diferents candidats a la presidència de Catalunya. Certament, la combinació entre l'agressivitat conceptual de S-i-M i la ineptitud dialèctica de Montilla és difícil de repetir amb qualsevol altre candidat. Sala, sense passar-te, crec que contribuiexes a renovar els corrents d'aire podents de la política catalana, exigint un major nivell "d'accountability" a la classe dirigent.

L'entrevista d'avui a Artur Mas, de moment, accessible només en paper, pàgs 18-19 de La Vanguardia

El dia que un dels meus ídols intel.lectuals va perdre els papers ...

Xavier Sala-i-Martin, un dels 8 economistes més citats del món en els últims anys, autor del manual d'economia "Economic Growth". En la fotografia acompanyat per Joan Laporta i José Montilla al Camp Nou (d'esquerra a dreta).

Durant l'entrevista de Xavier Sala-i-Martin a Montilla, l'il.lustre i brillant economista de Harvard actualment a Columbia, es carrega el fair-play i tira pel terra les aspiracions del "somni català" de Montilla. És a dir, el ridiculitza per no està adherit a les essències del Virolai i desmunta la concepció racional de la democràcia. Per altra banda, li caldria més cintura Sr. Sergi Mas ... perdó ... Sr. Montilla.

Llegir o escoltar entrevista a José Montilla
Entrevista realitzada a El Mundo sobre les economies catalana i espanyola

El victimisme de ConfidencialCat

Inevitablement entrem a l'hotel Catalunya amb el DVD de CiU a la mà. He esperat a visionar-lol tot per tenir-ne una opinió: una vegada més, fem ús del victimisme i el ressentiment per construir arguments. El DVD de CiU és un avenç en la mediatització d'una campanya i un retrocés monumental en l'argumentació de país. Un film que no reivindica l'excel.lència, sinó que incrementa el ressentiment. Recupera l'esperit del "ens han robat la cadira del govern", i per això sembla fet tant a mida de la FAES, amb un rerafons conspiratiu, en aquest cas, orquestrat per Montilla en comptes de Zapatero o Felipe. Molt malament: senyors Madí i Mas (que cada dia s'assemblen més inclús físicament), s'acaben de fer un autogol en un partit que guanyaven còmodament i en el qual només calia que juguessin al contratac. Queda algú amb fusta de polític en aquest país, que pugui pensar en positiu? Que sigui capaç de dibuixar el futur ... encara que el dibuix no sigui perfecte? Que s'atreveixi a innovar i a encarar els reptes? Tinc la il.lusió que realment hi hagi algú, encara que els que ara juguen només "fotin patades a l'adversari".