Els ciutadans mostren amb ironia el seu desencís amb part de la classe política

Gràcies Ramon (Sangüesa) per la fotografia d'una botiga de queviures de Sarrià. És la millor manera de desdramatitzar el ja iconogràfic distanciament entre la classe política i la ciutadania, que alguns partits neonats han convertit en la capçalera del seu discurs. Cal preguntar-se a qui va adreçat el missatge. Si és per Zapatero, possiblement sigui per posar la pota en un dels epígrafs de la llei d'Igualtat de Gènere, en obligar a les empreses a reunir un mínim d'un 40% de dones en els seus consells, mesura profundament intervencionista. Si el missatge és per a Rajoy, possiblement sigui per deixar-se embaucar per les elits neocon del seu partit en seguir una guerra santa portada als carrers de les ciutats espanyoles i catalanes, en què les àguiles són tant nombroses com els escuts constitucionals. Si el missatge és global per la societat catalana, possiblement sigui per advertir a alguns dels seus líders d'opinió a ser menys intrusius amb el govern de les institucions privades que lideren el país, i per tenir més confiança amb la capacitat emprenedora d'una societat a qui li pesa excessivament una càrrega de responsabilitat moral sobre la història i la identitat.

CAFÈ DEL DIUMENGE / La rància nostàlgia de l'esquerra elitista i les noves rebel.lions cíviques

Llegeixo avui diumenge a El Pais una interessant entrevista a Carmen Balcells. Una gran dona nascuda a La Segarra i que es va convertir en una de les icones de la Barcelona cosmopolita dels anys 60 i 70. Un cosmopolitisme relatiu, sempre sota l'òptica de la societat semiautàrquica en què estava immersa Espanya. Un cosmopolitisme que va tenir la literatura com una de les causes principals, i on naturalment Carmen Balcells hi va jugar un paper fonamental com la més important agent literària, entre d'altres de García-Márquez, de Vargas Llosa o de Manolo Vázquez Montalbán. El periodista Juan Cruz entrevista Carmen Balcells al seu pis del carrer Casanovas. Una entrevista que respira burgesia, elitisme (la pròpia Carmen declara la importància que han tingut per ella les relacions amb gent culta), i al final, inclús tribalisme, nostàlgia. Aquella nostàlgia tant pròpia de la colla de la gauche divine de passar-se llargues estones parlant d'aquest i d'aquell altre, amb la divina capacitat d'enquadrar a cadascú al seu lloc i mostrar una certa superioritat sobre el propi lector, amb aquell aire tant provincià com dient "nosaltres formàvem part d'aquest cercle i tú no". Per això aquesta secció és el Cafè del Diumenge, per reflexionar: amb l'admiració que naturalment professo per qui va contribuït a fer de Barcelona una capital literària, no puc però evitar aquest sentiment ranci en el recorregut de l'entrevista. Tot serà perquè ara és la dreta qui organitza les rebelions cíviques.