"Con ese estilo neocon que parece haber calado en CDC de la mano de los jóvenes de la guardia pretoriana, no irán a ninguna parte"

És el què afirma Xavier Bru de Sala avui a La Vanguardia. I això passa en un moment en què l'espai "neocon" s'encongeix, començant pel seu principal punt d'irradiació (Washington) i acabant en el seu principal punt d'escenificació (Açores). Pel que fa a aquest darrer, recordem que un dels protagonistes ja està retirat tot i que exerceix la seva influència des de l'atalaia ideològica de la FAES, Tony Blair està a punt de retirar-se i Bush està molt tocat després de quedar-se sense el control de les dues cambres americanes. Però a "l'oasi" català tot és diferent i els Madí, Pujolets, Puig, Mas & Co s'apunten a la corrent neocon. En l'estil, és clar, no pas en els continguts de la seva política. Encapçalaran Duran o Piqué un nou projecte centrista català?

La societat catalana ha reproduït amb Ciutadans els mateixos tics que l'any 2003 amb la candidatura de Jan Laporta

El país pateix un escepticisme de canvi social qüasi patològic. Possiblement es tracti del dolor intens que produeix el canvi generacional. Va succeir fa tres anys i mig quan la candidatura de Joan Laporta era pràcticament descartada com a guanyadora de les eleccions a la presidència del Barça. El mateix dia de les eleccions va ser l'únic en què els mitjans de comunicació van donar crèdit a la possibilitat d'una victòria. I va ser a partir d'aquell moment quan es va posar èmfasi en la professionalitat de l'equip que va fer possible un canvi de mentalitat. Amb Ciutadans-Ciudadanos, salvant les distàncies, ha succeït un fenomen similar. Els mitjans de comunicació no han donat crèdit de la seva penetració social fins al mateix dia de les eleccions, quan de forma patètica alguns parlaven "d'extraordinària sorpresa". El "ninguneo" de "l'establishment" als actors que provoquen el canvi social és un símptoma preocupant del sector dels media i de la societat en general. Un sistema en què si no has estat membre del Círculo de Economía, empresari de la construcció o del turisme, o polític "de tota la vida" no et permet escalar socialment, és un sistema coix. Finalment però, tant l'èxit relatiu dels uns, els ciutadans, com l'èxit no tant relatiu dels altres, obre una porta a què la societat pugui pair en els propers anys la difusió del sobiranisme o independentisme no nacionalista.

L'humorista Federico Jiménez Losantos ("El Fede") dedica 10 minuts a atacar Josep Piqué "por incompetente criptonacionalista"

En una demostració més de l'esquizofrènia de les ones, El Fede ha carregat contra Piqué amb les acusacions més estratosfèriques de nacionalista català. Avui s'ha salvat de les crítiques la "SuperMontse" (Nebrera), suposo que perquè les eleccions ja s'han acabat. En canvi, Francesc Vendrell, número dos del PPC, s'ha emportat la màxima qualificació en quant a nacionalista intolerant. El monòleg de l'humorista El Fede era una resposta a la negativa de Piqué a expressar-se en castellà al Parlament, a proposta de Ciutadans-Partit de la Ciutadania.

L'esperit "colpista" queda reduït a algunes de les ànimes de CiU

Després de les declaracions de Joan Rosell, president de Foment del Treball, en què ha afirmat que "l'Esquerra d'avui està molt lluny (per millor) que la de l'any 2003", i en què al mateix temps ha elogiat la figura de José Montilla.
Rosell demostra major equanimitat que la majoria de portaveus del partit nacionalista (i només nacionalista, ja que aquest és l'axis del seu ideari).

El soberanismo no nacionalista sigue abriéndose paso en el "oasis"

Arcadi Espada, uno de los brillantes intelectuales que propiciaron la creación de Ciutadans, ha afirmado en el programa "Àgora" del Canal 33 su pleno convencimiento de que "CiU tiene que preocuparse muchísimo, porque el nacionalismo que defiende está agotado" (Arcadi, perdona si no transcribo exactamente, espero no desvirtuar el sentido de las declaraciones). Añade además Espada que este nacionalismo de CiU es muy diferente que el "independentismo". Arcadi, a pesar de nuestra distancia ideológica en términos no precisamente modestos, reconozco que en algunos aspectos sí coincidimos. El más importante es la voluntad de expulsar del espacio público elementos identitarios nacionalistas, que sólo añaden irracionalidad, ruido y corrosión a nuestro quehacer diario. Por eso os animo a que combatáis esa plaga tambien en España, o en el resto de España. Seguro que allí produciréis el mismo efecto "saneador" que en Catalunya. En este sentido, desde Hotel Catalunya se apuesta por la vía soberanista de Catalunya desde una óptica lo menos identitaria posible, es decir, hasta donde el sentido común o la ley nos dejen de margen. Una Catalunya moderna, innovadora, abierta, pero independiente. La "negrita" del pero es intencionada. Seguiremos hablando de ello.

Ara toca governar

Avui hem viscut una tarda vibrant. Per una banda, pendents de la roda de premsa de Carod a la seu d'Esquerra. Per una altra, el seguiment puntual de la punxada del Real Madrid davant del Celta de Vigo (1-2). Tot a la mateixa hora. Personalment, la roda de premsa de Carod ja no m'ha satisfet: ha tornat a abusar de l'egoisme per atribuir-se les negociacions, evitant comentaris sobre l'equip que ha fet possible els pactes. Aquesta és però una extraordinària oportunitat de vertebrar per primera vegada en la història de Catalunya un govern sobiranista no nacionalista. Sóc optimista de mena però pessimista en aquest cas. Em temo els exabruptes de la vessant xirucaire d'Esquerra, així com els atacs d'ego del que serà nou conseller primer. Montilla, gestor discret i representant del "somni català", és el personatge ideal per demostrar amb fets tangibles que la sobirania seria rendible per Catalunya. I en aquest punt Esquerra és fonamental, per donar aquest accent sobiranista. El tàndem Montilla-Puigcercós ha d'encarrilar el tren català en la via sobiranista i social. Com ja vaig apuntar en l'anterior blog "post in translation", Esquerra i PSC havien de coordinar campanyes per tal de no canibalitzar vot. Això, unit a la nefasta campanya de la dreta (CiU), ha fet possible l'esperança sobiranista. Sobre el sobiranisme no nacionalista en seguirem parlant en propers posts.