El post "Café del Domingo" es una reflexión de intención semanal sobre temas de actualidad. Lo publicaré indistantemente en cualquiera de los tres idiomas habituales del blog y por lo tanto el título de la sección se adaptará al idioma correspondiente. En los últimos meses observamos como Cataluña es foco del crecimiento de los valores liberales, que en ocasiones se confunden con los valores neocon. Algo de esto nos cuenta hoy La Vanguardia. De todas formas, si hay algo que me llama la atención es la sencillez de estos valores, la seguridad que transmiten, y por encima de todo, el espíritu de rebeldía. Cuando en los 60 dominaba en España el liderazgo rígido común de cualquier dictadura, el progresismo real e incluso las tibias notas progres de la gauche divine eran interpretadas como una bocanada de verdadera libertad. Y la juventud y los intelectuales de la época se agarraron a ese espíritu por su valor de rebeldía contra los valores dominantes, el inmovilismo de una dictadura. Hoy, cuando parece que la sociedad ha sido teñida de esos valores que en su día tuvieron que ser conquistados, los valores progresistas, parece que le hemos dado la vuelta a la tortilla, porque son precisamente las clases conservadoras jóvenes las que se presentan con ese espíritu de rebeldía: es la derecha la que salta a la calle para protestar, es la derecha la que opta por una actitud de semiclandestinidad en las ondas, es la derecha la que pide abandonar lo políticamente correcto para atajar problemáticas como la inmigración, y es la derecha la que pide un esclarecimiento de los oscuros atentados del 11-M, apelando a la mano negra de los progres. Sólo hace falta pasearse por las páginas de Libertad Digital para detectar ese espíritu resistencialista que se ha instalado entre los neocon, algunos de los cuales, por cierto, provienen de esa izquierda que luchó por las libertades en los 60. Es por esta razón posiblemente que el excelente conseller Joan Manuel Tresseras (probablemente el mejor conseller de Cultura de la democracia catalana), afirmaba recientemente que "en Cataluña pesan todavía más que en España los valores sesentayochistas".
25.2.07
CAFÉ DEL DOMINGO / El avance de los valores liberales y neocon en Cataluña
El post "Café del Domingo" es una reflexión de intención semanal sobre temas de actualidad. Lo publicaré indistantemente en cualquiera de los tres idiomas habituales del blog y por lo tanto el título de la sección se adaptará al idioma correspondiente. En los últimos meses observamos como Cataluña es foco del crecimiento de los valores liberales, que en ocasiones se confunden con los valores neocon. Algo de esto nos cuenta hoy La Vanguardia. De todas formas, si hay algo que me llama la atención es la sencillez de estos valores, la seguridad que transmiten, y por encima de todo, el espíritu de rebeldía. Cuando en los 60 dominaba en España el liderazgo rígido común de cualquier dictadura, el progresismo real e incluso las tibias notas progres de la gauche divine eran interpretadas como una bocanada de verdadera libertad. Y la juventud y los intelectuales de la época se agarraron a ese espíritu por su valor de rebeldía contra los valores dominantes, el inmovilismo de una dictadura. Hoy, cuando parece que la sociedad ha sido teñida de esos valores que en su día tuvieron que ser conquistados, los valores progresistas, parece que le hemos dado la vuelta a la tortilla, porque son precisamente las clases conservadoras jóvenes las que se presentan con ese espíritu de rebeldía: es la derecha la que salta a la calle para protestar, es la derecha la que opta por una actitud de semiclandestinidad en las ondas, es la derecha la que pide abandonar lo políticamente correcto para atajar problemáticas como la inmigración, y es la derecha la que pide un esclarecimiento de los oscuros atentados del 11-M, apelando a la mano negra de los progres. Sólo hace falta pasearse por las páginas de Libertad Digital para detectar ese espíritu resistencialista que se ha instalado entre los neocon, algunos de los cuales, por cierto, provienen de esa izquierda que luchó por las libertades en los 60. Es por esta razón posiblemente que el excelente conseller Joan Manuel Tresseras (probablemente el mejor conseller de Cultura de la democracia catalana), afirmaba recientemente que "en Cataluña pesan todavía más que en España los valores sesentayochistas".
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
(Podries posar el link a La Vanguardia que no només porti a la portada sinó a l'article o notícia al que facis esment?.)
Jo crec que l'etiqueta "lliberal" els ha anat bé a gent que no té res de lliberal: els ex-falangistes com l'Aznar i els fills de la classe benestant que va refermar la seva prosperitat a l'ombra del "régimen" o participant-hi directament. També, en un irónic recargolament, a les classes assalariades que vivien millor amb el "régimen" (un munt de jubilats del Ministerio de Defensa i un munt de obrers "reconvertits" a l'atur).
És interessant comparar la composició social d'aquests grups: també LePen recull jubilats i obrers desplaçats per la nova immigració. Però encara no s'ha proclamat lliberal com els de Libertad Digital o el "friki circus" del Losantos a la COPE. Per cert, que identificar-los amb els NeoCons és un regal. La pandilla local no arriba ni a neocons, la veritat. Compareu un Pio Moa o un Cesar Vidal amb un Kristol i ja em direu què tenen a veure pel que fa a estructura i rigor d'argumentació.
"Libertad digital" es proclamarà lliberal però ... si Stuart Mill aixequés el cap s'emprenyaria força!. Compareu la declaració de principis lliberals gravada en pedra davant el Rockefeller Center de Nova York amb els lladrucs d'aquesta patuleia que es diu lliberal per aquí... un món de diferència!. Seguint amb l'anecdocta novaiorquesa, que liberal s'identifiqui amb "benestant" i "gran capital" és un problema i una realitat. Per exemple, en Soros, amb tota la seva estructura de fundacions per donar suport al pensament lliberal il.lustrat (Popper-Hayek) ) reforça aquesta identificació.
Si aquesta identificació no us agrada, bé, l'alternativa és l'esquerra, inclosa la versió "light" socialdemòcrata o la Tercera Via d'en Giddens-Blair.
Encara no veig per enlloc un nou lliberalisme que no tingui res a veure amb la salvatjada "cañí" que promou El Mundo o Libertad Digital o amb la identificació amb el "Gran Capital".
Tot i que em sembla que això és un fenómen general, la manca d'espai polític és especialment notòria en aquest país. En efecte, no queda massa lloc lliure i el que resta, resulta ocupat per allò que s'autodenomina "d'esquerres de tota la vida o de veritat" o per l'esquerra "guais" zona Sant Gervasi (PSC sector Maragall) que no té res a veure amb Giddens però força amb el 68, versió Boccaccio.
Aquí sí que apareix gent que no ens para de recordar-no com van patir fent la resistència a Franco des de Cadaquès i la seva cabdal participació als fets del 68 a París (població durant el Maig del 68: 1000 milions de persones, sinó no em surten els números). Realment continuar amb el rotllet aquest els situa en la categoria "Abuelo Cebolleta" que és el que per edat els hi toca, d'altra banda.
Però, molt humanament, no deixen pas. I no només això, sinó que transmeten el seu estil a la següent generació. Per exemple, el nostre alcalde Hereu -mai millor dit- o el nostre diputat Herrera o, en versió "cool design", l'eurodiputat Romeva i molts quadres joves són una autèntica màquina de repetició.
Aquesta esquerra s'ha instal.lat en la dispensació de la ortodòxia i l'aprofitament d'una gestió del discurs força hàbil i cínica. Per una crítica divertida pots llegir la novela de Ken Wilber "Boomeritis" on es posen en evidència aquestes pràctiques manipulatives.
En efecte, tots aquests envien a la desesperació de l'antidemocràcia feixista a qualsevol que no sigui de la seva corda. Per la via de la defensa de la diversitat imposen un nou pensament únic. Que la única forma de ser "demòcrates" sigui eliminant la diferència dóna que pensar respecte el concepte de democràcia que maneguen i practiquen els nostres "sesentayocheros" i la seva descendència. Dins aquesta descendència es poden incloure tots els quadres grisos d'esquerres que han après a portar el "consens veïnal" als municipis i que van escalant llocs, com el teu admirat Montilla ("eminència gris" és una denominació que li quadra perfectament). La pràctica real de la democràcia als nostres municipis és molt esclaridora respecte a quina qualitat democràtica tenim. El ciutadà és un administrat i poca cosa més. Això és particularment fomut als ajuntaments d'esquerres que practiquen un "centralisme democràtic" de la millor escola, tot i que sigui vernissat de "coolnes" com a Barcelona.
Que l'alternativa en aquest país sigui apuntar-se a la corda dels "Mundials" i "LlibertadDigitalistes"... penossísim.
Que identifiquis com a única joventut "resistencial" la pandilla de Borjas, Gonzalos i d'altres engominats que van a les manis de l'AVT o de les associacions promogudes per l'Esglèsia o l'Opus em deixa al.lucinat: són els mateixos que intenten aturar les barbaritats del nostre alcalde al 22@? Són els mateixos que demanen una vivenda digna?
Et recomano el darrer llibre d'en Fukuyama "After the Neocons": potser et donarà alguna pista per trobar la sortida d'aquest atzucac.
Perquè el pensament nacionalista .... tampoc és precisament lliberal, sinó que està arrelat en el més ranci reaccionarisme.
L'exercici de la democràcia lliberal està bastant difícil en aquest territoris. I la segona transició que preconitzava en ZP més necessària que mai: obrim espai sisplau!.
eo! Estic d'acord en què posis el link a l'article de La Vanguàrdia que cites. Si no està "en obert" diguen's la plana a l'edició en paper i ho busquem. Aíxi no hi ha manera de contrastar el que dius tu i el que diu La V.
Publica un comentari a l'entrada