Jordi Pujol afirma a ESADE que "a Catalunya impera una dictadura intel.lectual que preten que tots siguem mitjanets"

Jordi Pujol, catedràtic de la Càtedra de Lideratges d'ESADE, ha pronunciat la lliçó inaugural del programa "Pensar el Lideratge", organitzat per l'escola de negocis catalana. Durant més d'una hora ha reflexionat sobre els lideratges en clau de país, posant l'èmfasi en el fet que "un líder mai ha de tenir por de ser bo". En aquest sentit, Pujol creu que a Catalunya "hi ha una ideologia dominant anti-excel.lència", que es reflecteix en el fet que "cap universitat es troba en posicions capdavanteres a cap ranking internacional (amb excepció és clar de les escoles de negocis)". Aquí és quant l'ex-president ha afirmat que al final el sistema preten que tots siguem "mitjanets", "més o menys bons", però sense que ningú "pugui excel.lir". Crec que és un diagnòstic excel.lent de la cultura de la mediocritat barcelonina, catalana i espanyola.

El regidor Portabella segueix obsessionat amb els "creuers" en el debat sobre la dimensió de l'aeroport internacional d'El Prat

El regidor de Turisme de l'Ajuntament de Barcelona escombra cap a casa. En el debat sobre l'abast dels vols internacionals i els usos de la nova terminal sud, la seva gran preocupació és la potencial pèrdua de "500,000 pernoctacions que afectaran de manera decisiva en el tràfic de creuers al port de Barcelona". Hotelcatalunya respecta plenament el rol del turisme en el desenvolupament de la ciutat de Barcelona i de Catalunya. És més, el turisme hauria de ser un dels sis o set grans sectors estratègics del país (compte, no l'únic). I per tant això s'hauria de reflectir amb centres de decisió, noves empreses i tecnologies aplicades al sector radicades a Catalunya. D'aquí a fer dels creuers una obsessió permanent en va un bon tros. Encara sort que no hi ha vinculat el Zoo, l'altre gran mal de cap del regidor Portabella.

CAFÉ DEL DOMINGO / El avance de los valores liberales y neocon en Cataluña

El post "Café del Domingo" es una reflexión de intención semanal sobre temas de actualidad. Lo publicaré indistantemente en cualquiera de los tres idiomas habituales del blog y por lo tanto el título de la sección se adaptará al idioma correspondiente. En los últimos meses observamos como Cataluña es foco del crecimiento de los valores liberales, que en ocasiones se confunden con los valores neocon. Algo de esto nos cuenta hoy La Vanguardia. De todas formas, si hay algo que me llama la atención es la sencillez de estos valores, la seguridad que transmiten, y por encima de todo, el espíritu de rebeldía. Cuando en los 60 dominaba en España el liderazgo rígido común de cualquier dictadura, el progresismo real e incluso las tibias notas progres de la gauche divine eran interpretadas como una bocanada de verdadera libertad. Y la juventud y los intelectuales de la época se agarraron a ese espíritu por su valor de rebeldía contra los valores dominantes, el inmovilismo de una dictadura. Hoy, cuando parece que la sociedad ha sido teñida de esos valores que en su día tuvieron que ser conquistados, los valores progresistas, parece que le hemos dado la vuelta a la tortilla, porque son precisamente las clases conservadoras jóvenes las que se presentan con ese espíritu de rebeldía: es la derecha la que salta a la calle para protestar, es la derecha la que opta por una actitud de semiclandestinidad en las ondas, es la derecha la que pide abandonar lo políticamente correcto para atajar problemáticas como la inmigración, y es la derecha la que pide un esclarecimiento de los oscuros atentados del 11-M, apelando a la mano negra de los progres. Sólo hace falta pasearse por las páginas de Libertad Digital para detectar ese espíritu resistencialista que se ha instalado entre los neocon, algunos de los cuales, por cierto, provienen de esa izquierda que luchó por las libertades en los 60. Es por esta razón posiblemente que el excelente conseller Joan Manuel Tresseras (probablemente el mejor conseller de Cultura de la democracia catalana), afirmaba recientemente que "en Cataluña pesan todavía más que en España los valores sesentayochistas".

Segons el prestigiós genetista de Stanford Luigi Cavalli-Sforza, els bascos tenen una freqüència de Rh negatiu més elevat que la resta del món

Ho afirma en una brillant entrevista a El Mundo en paper aquest dissabte. Segons Cavalli-Sforza, el percentatge de persones amb Rh negatiu al País Basc està al voltant del 35%, però si s'analitzen els gens (que són dobles per cada persona) aquest percentatge s'eleva fins al 50%. Aquesta dada contrasta amb el 10-15% dels anglesos i els madrilenys o el 4% dels sards. Més enllà de l'Rh negatiu, Cavalli-Sforza afirma que "en societats culturalment diferenciades, normalment aquesta diferència va acompanyada d'una diferenciació lingüística, que a la vegada reforça les diferències genètiques: per la senzilla raó que solen contraure matrimoni persones que parlen la mateixa llengua". Naturalment, aquest fenomen de correlacions seria probablement poc representatiu del que succeeix a Catalunya.

Per saber més: pàgina web del professor Cavalli-Sforza a Stanford

El notari Juan-José López Burniol preveu un gravíssim conflicte institucional i obre les portes a la independència en el curt termini

En un dels seus habituals articles d'opinió a El Periodico, el prestigiós notari fa una reflexió que hotelcatalunya comparteix plenament. Molt probablement no veurem un desplegament fàcil de l'Estatut. I davant d'aquesta situació, Catalunya haurà de prendre la decisió d'engegar la via sobiranista o bé la de la major implicació i vertebració amb Espanya. D'aquest dilemma en treiem dues notes igualment de positives: la primera és que cada dia és més a prop la difuminació del nacionalisme que esgota i contamina; la segona, que cada dia un sector més ampli de la societat civil veu el sobiranisme com una de les opcions més vàlides per al seu benestar.

Alberto Ruiz-Gallardón fa un discurs d'estadista al Cercle Financer de La Caixa, on defensa una aliança estratègica entre Madrid i Barcelona

En un discurs d'estadista, per la seva capacitat de veure més enllà de la tàctica política, Gallardón ha fet avui una proposta més pròpia del Maragall alcalde. No és menyspreable. Aproximar posicions entre Madrid i Barcelona no juga en contra de la sobirania de Catalunya, de la mateixa manera que poden aproximar posicions Estocolm i Helsinki sense voler dir que Suècia i Finlàndia s'uneixen. De fet, probablement sigui Barcelona la ciutat que més podria guanyar d'una aliança d'aquest tipus, tant en l'àmbit industrial i financer com en el logístic i també en el cultural. Si Madrid i Barcelona sumen esforços en diversos àmbits de col.laboració, feu-ne la prova, veureu que en la majoria d'indicadors estaríem parlant d'una de les tres entitats "panurbanes" de referència a Europa.

Oda al Tío Pepe

Leo hace escasas horas en una revista de análisis de vinos: "Que este vino, que es uno de los mejores del mundo (el Tío Pepe de Bodegas González Byass), cueste la botella seis euros, parece un sarcasmo o un insulto". Y al cabo de unos minutos, en las borrascosas páginas de El Mundo, leo otra crítica, un análisis de Marçal Sintes, a otro gran Pepe, el que lleva las riendas de la Generalitat, la antítesis del político-actor: "Montilla encaja, con todos los respetos, en la caracterización del perfecto aparatchik: conocimiento de las propias limitaciones; inoxidable voluntad de poder; gran capacidad de trabajo; infalible autocontrol emocional; observación científica del adversario; y obsesión por mantenerse maquiavélicamente protegido o a salvo". Posiblemente, como algunos de los grandes vinos: alejados del histrionismo, discretos, equilibrados. Tambien posiblemente, lo que un país como Cataluña necesita hoy y en los próximos años, hasta el próximo "amontillado", que será soberanista.

Segons l'historiador de l'economia catalana Francesc Cabana, la burgesia catalana està amagada

"Los grandes apellidos del mundo empresarial callan, tienen miedo. Estamos en un país en el que más vale que los empresarios no se enreden en política. La época de nombres como Carlos Ferrer-Salat o Pere Duran Farell ha pasado. Ahora, los empresarios como José Manuel Lara prefieren callar. La burguesía catalana está poco situada, se mantiene en un segundo orden".

Richard Branson initiative against global warming brings some fresh air to the old-fashioned Kyoto-style restrictions

Richard Branson, again, on the edge of innovation. This time, joining Al Gore in the fight against global warming. RB has announced a USD 25 million contest to solicit ways to remove carbon dioxide from the atmosphere. With this initiative, Branson will be mirrored to Renaissance philanthropists and in some way could make the governments feel ridiculous about their one-way measures againts global warming. The Catalan "burgesia" should keep an eye on this initiative.

To learn more on the Virgin Earth Challenge

Joan Clos, l'alcalde que més ha fet per l'autocomplaença de BCN, ara diu que la ciutat és "el reino de la comodidad" y "tiene miedo al riesgo"

Són les paradoxes de la política, Joan Clos, l'alcalde que passarà a la història per haver contribuït decisivament a que Barcelona perdés vitalitat econòmica i social (xapusses forumculianes a part), ara resulta que des dels escassos 600 quilòmetres de distància (Madrid), se'n adona del solar que ens ha deixat i llença una reflexió contundent: "Hace tiempo que he llegado a la conclusión de que Barcelona no participa como debiera de las incomodidades del siglo XXI. Y ello acabará perjudicándole. Lo que la burguesía y la menestralía supieron hacer en el tránsito del siglo XIX al XX - arriesgar, jugársela, verse las caras con una realidad social difícil e incluso violenta, construir nuevas dimensiones...- me temo que no se está haciendo en el tránsito del siglo XX al XXI. No existe la misma ambición. Me sabe mal decirlo, pero ésta es mi conclusión: tras haber conquistado una gran calidad de vida, Barcelona vive atenazada. Tiene miedo al riesgo y a la intemperie." Tenim sort però que Barcelona recupera aquell to que en una ocasió Francisco Umbral va parodiar dient que "Yo para Madrid me conformaría con tener de alcalde al que perdiera las elecciones en Barcelona". Properament, dos grans candidats (Hereu i Trias) tornaran a fer bona la brillant reflexió d'Umbral, per allunyar-nos cada dia més del malson del doctor Clos.