Xavier Roig compara la "costellada" de l'IESE amb un un enterrament sicilià

"Em recorda els enterraments sicilians (l'acte de l'IESE), on, amb una barra incommensurable, hi assisteix aquell que ha ordenat l'assassinat de l'individu que estan enterrant. Aquest individu, a més a més, és el que més crida, indignat. Es dirigeix a la vídua tot dient-li: "Quina vergonya! Li prometo, senyora, que si enganxo a qui a fet això no dura ni dos segons!". Ho dic perquè, a les primeres files, estaven presents aquells que, per acció, o per omissió, han afavorit l'engreixament de l'aeroport de Barajas en detriment del Prat." . Xavier Roig a e-notícies

Més visions sobre la Costellada:
L'opinió del director de La Vanguardia
Refrescar l'opinió d'hotelcatalunya
Revisar l'opinió del PhD Ramon Sangüesa

Quatre dels dotze anuncis emesos en la pausa de "No em ratllis" de dimecres nit (TV3) van ser de caire institucional

Ahir a la nit, en la pausa del programa "No em ratllis" de TV3, presentat per Júlia Otero, va produïr-se una borratxera d'anuncis de caire institucional, concretament, dos de l'Ajuntament de Barcelona, un de la Diputació i un de la Generalitat, totes tres institucions governades pel PSC o pel tripartit d'esquerres. Aquesta petita mostra, que cada dia es reprodueix en la televisió pública, no fa més que aprofundir en el greu distanciament que existeix entre la realitat que les institucions públiques ens volen mostrar i la realitat del propi carrer. Desde hotelcatalunya defensem l'eficiència en la gestió i la comunicació de resultats abans de l'autocomplaença.

Ricard Tàsies, secretari de Ciutadans, afirma en el debat "Àgora" que "perquè volem ser un hub si al món només n'hi ha dos, NY i Frankfurt"

En els últims mesos he tingut una sensació molt freqüent basada en què els representants de Ciutadans de Catalunya no es preparen els debats. Segurament, el seu regust de superioritat intel.lectual els fa confiar massa en unes possibilitats divines. Però la història ens demostra que al final no són els més hàbils intel.lectualment sinó els més preparats aquells que solen estar més a prop de les coses ben fetes. En definitiva, això és el que li va passar ahir a Ricard Tàsies a l'Àgora de C33, quan es va "enganxar" en una discussió amb Ricard Fernández Deu (PP) sobre la gestió de l'aeroport. Quan Ricard FD reclamava una gestió descentralitzada amb majoria del territori (Generalitat, entitats locals i empreses privades), Ricard Tàsies es mantenia ferm en la idea de xarxa "a l'espanyola", és a dir, aplicar el concepte de xarxa quan "no toca". La cirereta al pastís la posar quan va afirmar que Barcelona no podia aspirar a ser hub de cap tipus "perquè al món només n'hi ha dos, New York i Frankfurt". Serà perquè el senyor Tàsies no es prepara els debats que es va oblidar de Hartsfield-Atlanta, el major aeroport del món per tràfic, o de Dallas-Fort Worth, o de O'Hare-Chicago, o de LAX (Los Angeles), o de Heathrow, o de Shipool, de Charles de Gaulle, o de Tokyo Narita, o de Hong Kong, tots ells aeroports hub més importants que qualsevol dels tres que hi ha a la ciutat de New York, inclús es va oblidar de mencionar que Munich-Johann Strauss i Frankfurt comparteixen la funció de hub des de fa tres anys. Ens allibera en certa manera "a la gent de carrer" saber que els Ciutadans també patinen. I certament interessant veure en un debat que els enfrontaments ideològics es produeixen entre PP i Ciutadans per una banda i CiU i Esquerra per una altra banda. Possiblement sigui l'ansietat per apropiar-se d'un territori ideològic.

La "costellada popular" del IESE se convierte en un acto asambleario de la burguesía sesentayochista

Hoy por la mañana toda Cataluña ha podido asistir, presencialmente o no, al "aplec popular" celebrado en el majestuoso campus del IESE. Se trata de curiosos "estirones" que la ampulosa y enquilosada sociedad civil catalana realiza muy de vez en cuando, esa "gauche" del caviar que dio el salto del proteccionismo a la arquitectura. La "costellada" del IESE es más una necesidad to "show off" que un verdadero anhelo de progreso. Es el íntimo deseo de la burguesía desilustrada por mimetizar el fiestorro aristocrático madrileño, de "Madrit", esa ciudad ahora tambien cosmopolita por la cual no les molesta hacer escala aunque lo disimulen. En fin, como afirma Xavier Roig en uno de sus brillantes artículos, "ara ja no s'hi val protestar, amb ridículs manifestos com si estiguéssim a principis de s.XX , quan els Borbons visitaven la Ciudad Condal". Tal y como apunta Xavier, hotelcatalunya defiende una gestión en red del sistema aeroportuario catalán, un auténtico "aeropuerto internacional de Cataluña", con tres aeródromos conectados entre sí por alta velocidad, actuando Girona y Reus como centros regionales (vuelos europeos) y El Prat de nodo supraregional de media distancia (Europa/África/Oriente Medio, es decir, la famosa región "EMEA").

Ramon Sangüesa, un de tants anònims que "fan país" de veritat, es llença a la blogosfera per vessar-hi el seu coneixement i provocar als immobilistes

Si hi ha una crítica de vegades extesa en la blogosfera és l'endogàmia que en ocasions es crea entre els "blogeros". Una endogàmia mimètica d'aquella de la gauche divine de què parlava fa uns dies. Avui m'apunto a aquesta crítica autocomplint-la, siguent el primer en exercir l'endogàmia. Tot sigui per apuntar positivament el retorn a la blogosfera de Ramon Sangüesa, reputat doctor en informàtica -intel.ligència artificial- (UPC), que des d'avui ens deleita amb el seu "Conectando que es gerundio". En Ramon forma part d'una llista de noms sovint anònims que es dediquen a "fer país" amb l'acció i no pas amb la coacció. Com en Joaquim Boixareu, segurament menys anònim però poc mediàtic, conseller delegat d'Irestal, ex ESADE i president de FemCat. Com a hotelcatalunya, tots compartim l'objectiu de fer de Catalunya un país excel.lent, arraconant per la via de l'acció la mediocritat autocomplaent tant extesa.

"El Pais" crea un debate sobre "los intelectuales de izquierdas que se hacen de derechas" en el que ambos articulistas piensan lo mismo

En la página 19 de El Pais en papel he vivido este domingo una situación delirante. En un interesante debate sobre el viraje hacia la derecha de algunos intelectuales de izquierdas, El Pais presenta a dos articulistas que piensan lo mismo y cuyas posturas serían perfectamente intercambiables, como dos cromos idénticos. Se trata de las opiniones de Ignacio Sotelo, catedrático de Sociología, y Francisco Fernández Buey, catedrático de Filosofía. Lejos de la autocrítica, ambas opiniones realizan un recorrido nostálgico y con ciertas dosis de superioridad. Seguro que los ex comunistas Losantos y César Vidal se frotarán las manos. La pregunta del debate queda sin responder y lo más preocupante es que subyace un aire de pensamiento único en las farragosas líneas de ambos catedráticos.

Els ciutadans mostren amb ironia el seu desencís amb part de la classe política

Gràcies Ramon (Sangüesa) per la fotografia d'una botiga de queviures de Sarrià. És la millor manera de desdramatitzar el ja iconogràfic distanciament entre la classe política i la ciutadania, que alguns partits neonats han convertit en la capçalera del seu discurs. Cal preguntar-se a qui va adreçat el missatge. Si és per Zapatero, possiblement sigui per posar la pota en un dels epígrafs de la llei d'Igualtat de Gènere, en obligar a les empreses a reunir un mínim d'un 40% de dones en els seus consells, mesura profundament intervencionista. Si el missatge és per a Rajoy, possiblement sigui per deixar-se embaucar per les elits neocon del seu partit en seguir una guerra santa portada als carrers de les ciutats espanyoles i catalanes, en què les àguiles són tant nombroses com els escuts constitucionals. Si el missatge és global per la societat catalana, possiblement sigui per advertir a alguns dels seus líders d'opinió a ser menys intrusius amb el govern de les institucions privades que lideren el país, i per tenir més confiança amb la capacitat emprenedora d'una societat a qui li pesa excessivament una càrrega de responsabilitat moral sobre la història i la identitat.

CAFÈ DEL DIUMENGE / La rància nostàlgia de l'esquerra elitista i les noves rebel.lions cíviques

Llegeixo avui diumenge a El Pais una interessant entrevista a Carmen Balcells. Una gran dona nascuda a La Segarra i que es va convertir en una de les icones de la Barcelona cosmopolita dels anys 60 i 70. Un cosmopolitisme relatiu, sempre sota l'òptica de la societat semiautàrquica en què estava immersa Espanya. Un cosmopolitisme que va tenir la literatura com una de les causes principals, i on naturalment Carmen Balcells hi va jugar un paper fonamental com la més important agent literària, entre d'altres de García-Márquez, de Vargas Llosa o de Manolo Vázquez Montalbán. El periodista Juan Cruz entrevista Carmen Balcells al seu pis del carrer Casanovas. Una entrevista que respira burgesia, elitisme (la pròpia Carmen declara la importància que han tingut per ella les relacions amb gent culta), i al final, inclús tribalisme, nostàlgia. Aquella nostàlgia tant pròpia de la colla de la gauche divine de passar-se llargues estones parlant d'aquest i d'aquell altre, amb la divina capacitat d'enquadrar a cadascú al seu lloc i mostrar una certa superioritat sobre el propi lector, amb aquell aire tant provincià com dient "nosaltres formàvem part d'aquest cercle i tú no". Per això aquesta secció és el Cafè del Diumenge, per reflexionar: amb l'admiració que naturalment professo per qui va contribuït a fer de Barcelona una capital literària, no puc però evitar aquest sentiment ranci en el recorregut de l'entrevista. Tot serà perquè ara és la dreta qui organitza les rebelions cíviques.

El debate sobre la presencia de Carlos Losada en Clickair reactiva el virus del provincianismo

El diario electrónico e-noticies publica hoy un artículo de opinión de su director en el que critica a Carlos Losada y a ESADE por la vinculación del primero con Clickair (Losada es director general de ESADE y Presidente de Clickair). Sin duda alguna, se trata de focos de provincianismo que perjudican las aspiraciones soberanistas que defiende hotelcatalunya. En primer lugar, ESADE es una institución privada cuyo director general puede o no puede apoyar a otras empresas, o bien aconsejarlas o bien presidirlas. Hacerlo o no hacerlo es algo que concierne a ESADE y al Patronato que gobierna la institución. La injerencia en la gobernabilidad de ESADE desafina con la libertad y la democracia corporativa e institucional. En segundo lugar, poner en cuestión el prestigio de ESADE es un ejercicio de desinformación agudo. ESADE es uno de los cuatro o cinco puntales de la marca Catalunya a escala global, probablemente junto a IESE, al Barça y dos o tres instituciones más. ¿No será que tal y como comentaba Jordi Pujol hace unos días en Catalunya le tenemos miedo a la excelencia? Finalmente, la crítica desaforada a Clickair tambien realimenta el virus del provincianismo. Iberia toma decisiones empresariales. Clickair es una compañía participada por Iberia pero tambien por empresarios catalanes de corte soberanista, como Artur Carulla a través de la sociedad Quercus Equity. Mezclarlo todo y pasarlo por la coctelera del reduccionismo es como mínimo decepcionante.

Xavier Bosch centra la seva editorial radiofònica del dia en criticar durament Rubalcaba per no prioritzar el "CAT" a les matrícules

Com cada matí, escolto cinc minuts de ràdio "informativa" o desinformativa. Tant se val si és RAC1, Catalunya Radio, la SER o la Cope. He pres el costum de què no siguin més de cinc minuts per tal de no desinformar-me massa. El temps just per escoltar desviacions dogmàtiques com la d'en Xavier Bosch fa uns minuts a RAC1. Ha obert el seu programa reprenent la famosa polèmica de les matrícules. Resulta que el govern de Catalunya va prometre que aquesta seria una prioritat del Ministeri de l'Interior espanyol. I resulta que han incomplert la promesa. A hotelcatalunya em costa imaginar que aquesta sigui una prioritat pel país. Posaríem el mateix èmfasi sobre els distintius si en comptes de la "E" espanyola portéssim una "E" europea? Sisplau, podríem començar, encara que només fós dissimuladament, a pensar en com solucionar problemàtiques greus com l'empreneduria a Catalunya? com les infrastructures de radi mitjà -rodalies, autovies-? com l'ús de l'ànglès en el sistema universitari? Realment algú creu que serem més sobirans amb un "CAT" al costat d'una "E"?