The comparison of Barcelona to other European capitals is the proof that our growth model is driving us into a social trap

I apologize in advance for the lack of scientific consistency of the post, but I couldn't resist the temptation to write. I've just come back from Munich, the Bavarian capital, among the finest European cities and with one of the busiest airports, following Frankfurt's example. I was living there for several months in 2003 and I now just visited the city for 3 days. Something that really shocked me is the convergence of the cost of living with Barcelona, the Catalan metropolis. Having dinner at the finest or the most casual restaurants costs the same in both cities. Having a beer or a cocktail or attending a concert or clubbing, the same as well. Buying an apartment in the downtown neighborhoods is between 50% and twice as much expensive in Barcelona. And needless to say that the public transportations and publics services work much better in the Bavarian capital. Of course, I forgot, on the other side of the account, salaries are likely to be 30% or 40% higher in Bavaria. The following step in my description is finding answers to this kind of social trap in which we the citizens of Barcelona live. No easy answers. I would just start suggesting that Bavarians work better, finer. Is that a matter of productivity? I would keep going saying that there is no such a real state bubble in that part of Europe. Is that a matter of local corruption? Last, I would suggest Bavaria is a "Freistaat" with a substantially higher degree of financial autonomy. Is that a matter of justice? We'll keep thinking while we are trapped.

Tres desitjos i una recomanació per Nadal

Avui, dia de Nadal, hotelcatalunya expressa tres desitjos:
1) que la societat sigui cada dia més culta i més tolerant davant de la diversitat
2) que siguem menys hipòcrites i més resolutius davant dels reptes que hem d'afrontar
3) que el nou Govern demostri amb una gestió excel.lent que el millor camí a la sobirania no és el nacionalisme identitari, irracional i excloent

Finalment, una interessant recomanació per aquestes dates: llegiu o veieu el documental que National Geographic va publicar el passat Maig sobre "The Gospel of Judas", una extraordinària revel.lació sobre el paper que va representar aquest personatge tant denostat per l'Església.

Duran Lleida omple dues pàgines senceres de El Pais amb un article en què es postula com a ministre a Madrid

Després d'una anàlisi en què torna a dedicar el 60% de les línies en criticar al tripartit (com diu ell, el "Tripartito Exprés"), Duran deixa anar una pluja fina en què parla de la legitimitat del nou govern, com aquells ex-franquistes que dónen lliçons de democràcia. En un atac de nostàlgia, reivindica la figura de Pujol com a vertebradora de la identitat que CiU mai tornarà a recuperar i finalment es postula com a ministre a Madrid: "debemos perseguir el objetivo de participar claramente en el Gobierno de España".

Japón enseñará patriotismo en las escuelas y China contrata a relaciones públicas de Madison Avenue mientras mantiene a 31 periodistas encarcelados

Son las contradicciones de Oriente. Japón, país que como Alemania ha tenido que soportar el peso de la culpabilidad tras la Segunda Guerra Mundial, vuelve al patriotismo. Y lo hace en las aulas, ahí donde la sensibilidad es mayor. La enseñanza de esta asignatura tiene como objetivo "cultivar una actitud de amor a la nación y a la patria". Probablemente J. Habermas, padre del patriotismo constitucional, pondría reparos a esta medida. Por otro lado, leo en The Wall Street Journal que el Gobierno Chino ha contratado a entre otras a la agencia WPP para diseñar un programa de relaciones públicas para los camaradas comunistas. Es decir, Madison Avenue se mete de lleno en la burocracia china. Naturalmente, la vista está puesta en los próximos y ya cercanos Juegos Olímpicos de Beijing'08. Mientras tanto, China es el país del mundo que mantiene a un número más elevado de periodistas encarcelados por razones políticas (31), por encima de Cuba (24). Ambas noticias me conmueven, aunque sea en medio de la natural previsibilidad de las contradicciones de oriente. Unos se "rearman" (Japón), otros se "maquillan" (China). Que Occidente tome nota de estas contradicciones. Suceden en la suficiente lejanía como para que la reflexión sea lo más objetiva posible.

La renúnica de la PhD. Pilar Dellunde torna a situar Esquerra en l'òrbita de l'amiguisme i l'allunya de l'anhelada meritocràcia

En un Govern amb ànsies de corregir errors del passat, Esquerra hi torna. Aquesta vegada perdent Pilar Dellunde, una autoritat en lògica matemàtica i intel.ligència artificial. Aquest cas se suma a altres decisions com la pràctica invisibilitat de Joan Ridao, un dels perfils més estadistes d'Esquerra, que posen en dubte la professionalitat de les estructures i mecanismes de decisió d'un partit que s'aferra a la seva vessant xirucaire i "cridanera". Exemples com aquest ens continuen obrint pas en el corrent sobiranista professional i no identitari.

Per Josep Borrell, "d'aquí a poc temps, Europa es pot convertir en una residència de la 3a edat instal.lada a l'aire lliure"

En una entrevista que el diari El Pais publicava aquest diumenge, el president del Parlament Europeu posava l'accent en alguns assumptes de gran interès estratègic. També és cert que no apuntava pas les solucions. En la tradicional elecció entre el model xinès o l'indi, Borrell vira vers l'Índia, perquè "són el país més jove del món, democràtic, amb capacitat d'innovació i profundament arrelat en la cultura política occidental". En canvi, "la Xina serà abans vella que rica, i a més no és una democràcia". Finalment, Josep Borrell demana que no ens amaguem de reconèixer davant del món que Europa "és un poder moral". Davant d'aquestes interessants reflexions, ens hem de preguntar què està fent Catalunya per acostar-se a les recomanacions del president del parlament europeu: 1) estem més a prop de la Índia que de la Xina? 2) Tenim capacitat d'innovació tecnològica i potenciem les fonts renovables d'energia; 3) Som atractius per la gent jove, que ens veu com una societat cosmopolita on desenvolupar la seva creativitat? 4) anem cap a la visió de la residència de la 3a edat? 5) som un poder moral, és a dir, un país sense corrupció i amb una administració eficient?

Per saber més sobre Josep Borrell, enginyer aeronàutic i doctor en Ciències Econòmiques

Ante la desconcertante crisis de liderazgos (político, empresarial, social), Cataluña necesita encontrar a sus "Al Gore"

La capacidad de liderazgo de Al Gore es incuestionable. Tras la derrota en las elecciones presidenciales de 2000, Gore emprendió una nueva etapa para concienciar a la población mundial de la crisis climática global. Y lo ha hecho como un auténtico líder. 1) Bajando al terreno, recorriendo centenares de ciudades para repetir machaconamente su mensaje. 2) Demostrando con hechos y análisis todas sus conclusiones, lo cual le aleja de las visiones "buenistas" de corte ecologista y otras corrientes de opinión blandas. 3) Riéndose de sí mismo. Es delirante el momento de la conferencia en el que se presenta de la siguiente forma: "I used to be the next president of the United States of America". Y 4) Finalmente, Al Gore es inspirador. Nos lanza un mensaje de grandes consecuencias: "The most important renewable energy is political will". Cataluña necesita encontrar a sus Al Gore.

Find out more on Albert Arnold Gore Jr.
Find out more on the movie "An Inconvenient Truth"
Take action

Segons Juan Goytisolo, "las estrellas del Partido Popular son más retrógrados que los tecnócratas del Opus Dei en los 60's"

El suplement Culturas de La Vanguardia oferia ahir una llarga entrevista a l'escriptor i pensador català. En una reflexió sobre els últims anys de la política espanyola, Goytisolo va remarcar que la segona etapa del govern Aznar va ser l'equivalent a una "intransición". Segons Goytisolo, "Aznar quiso volver a las fuentes ideológicas, intelectuales y culturales del franquismo ... me parece bastante fuerte que citara a los Reyes Católicos como modelo. Hay que tener en cuenta que en aquella época se produjo la expulsión de los judíos, de los gitanos y establecimiento de la Inquisición ... España retrocedió medio siglo con el segundo mandato de Aznar. Llevó a cabo una política arrogante con Marruecos y una alianza con Estados Unidos, como Franco en 1950 mediante el pacto con Eisenhower".

El monologuista Federico Jiménez Losantos cree que "España no tiene arreglo" y vuelve a apelar a un clima de pre-guerra civil

El humorista intervino en esta ocasión en el programa de Telemadrid que dirige Sánchez-Dragó. Sus declaraciones sobre la "maldad" de Zapatero y sobre el separatismo son una auténtica dosis de humor para afrontar el "puente" con una sonrisa.

VER EL VIDEO EN YOUTUBE

Una decisió improvisada i visceral de Lara Bosch que posa en perill l'altíssima reputació de Vueling Airlines

Vueling Airlines, una de les empreses catalanes de major reputació global, ens ha mostrat aquesta setmana la cara i la creu. Per una banda, una sortida modèlica a borsa, que demostra en part la gran visió que van tenir Apax Partners i Jet Blue amb el lideratge de José Miguel Abad. Per una altra banda, un dels seus principals accionistes, José Manuel Lara Bosch (a través d'Inversiones Hemisferio), també president de Planeta, ha tingut una sortida de to més pròpia del programa "No em ratllis" de Julia Otero que no pas del president del Cercle d'Economia: ha decidit que Planeta trenqui relacions amb ESADE perquè Carlos Losada, director de l'escola de negocis, va acceptar recentment ser president no executiu de Clickair, rival de Vueling Airlines. Decisions d'aquest tipus demostren la miopia estratègica i baixa cata moral (incapacitat d'ordenar prioritats a la vida) d'alguns empresaris catalans com Lara, més alineats amb el proteccionisme i el franquisme sociològic que no pas amb la independència i llibertat del director d'una institució per aportar el seu valor i el seu consell a l'empresa que cregui convenient. Decisions com aquesta demostren quant de vulnerable és la reputació d'una organització i la relevància de tenir a tots els "stakeholders" alineats amb el teu projecte. En cas contrari, individus accionistes com Lara Bosch poden tombar amb un no res la imatge de la possiblement millor start-up dels últims 20 anys a Catalunya, Vueling Airlines.

El prestigioso "The Wall Street Journal" pone en duda la recuperación de la memoria histórica por parte de Rodríguez Zapatero

En un artículo firmado por Keith Johnson en la edición de Lunes 4 (página 28), José Luis Rodríguez Zapatero es duramente criticado, entre otras cosas, por querer borrar los símbolos franquistas de tantos municipios españoles. Se le atribuye su pasión por recuperar la memoria histórica al trauma sufrido por la experiencia de su abuelo Juan Rodríguez Lozano. Desde Hotelcatalunya no cabe otra opción que la severa crítica a aquellos que, como el Partido Popular, siguen resistiéndose a una firme condena del golpe de estado de 1936. España y Cataluña han vivido en los últimos 30 años un ensimismamiento excesivo respecto a los logros y réditos de la tan sacralizada "transición democrática". En un término que de hecho fue acuñado por Aznar, el de "la segunda transición", el Estado de Derecho debe imponerse al pacto del silencio. En países como Alemania o Austria sería impensable haber aguantado ese silencio durante 30 años. Ahora es el momento de reconocer que la "transición" fue memorable, entrañable, histórica, pero como tal, como transición, fue un pacto entre la incipiente democracia y la anterior dictadura. Bueno es subrayar que una de las partes del acuerdo era una dictadura y que el Estado de Derecho se asienta sobre bases plenamente democráticas.

Uns 5,000 ciutadans veneçolans voten avui a Barcelona, mentre el diari "El Pais" no cita ni una sola vegada Manuel Rosales, candidat opositor

"El Pais" publica avui dos extraordinaris reportatges relacionats amb les eleccions presidencials a Veneçuela. El més sorprenent és que Manuel Rosales, candidat del bloc opositor, de perfil socialdemòcrata, no surt citat ni una sola vegada. El "comandante paracaidista" de boina vermella acapara tots els reportatges. En un d'aquests reportatges, una excel.lent radiografia de la família d'Hugo Chávez en el seu Estat natal de Barinas, es demostra què fàcil és pregonar socialisme però practicar el capitalisme més salvatge. Un dels seus germans, el banquer Adelis Chávez, s'ha autoadjudicat les reformes de l'estadi local de futbol, per valor de € 40 milions. És el reflexe d'una nova classe social que creix sota el nom de"Boliburguesía", és a dir, la burguesia bolivariana. La mare, Doña Elena de Frías, és un dels puntals de la revolució, i és clar, amb un llenguatge tant populista que recorda al fill, o potser, a Felip Puig o Artur Mas. Afirma que "las acusaciones de nuestro enriquecimiento son injustas. Deploramos la guerra sucia que ha emprendido la oligarquía contra la revolución. Pero estamos llenos de fe y sabemos que el pueblo nos escucha". Com sempre, la fe, el mític intangible de la fe, tant intocable i manipulable, per damunt de la racionalitat i el rendiment de comptes.

Per saber més sobre Manuel Rosales
Per divertir-se escoltant "Aló Presidente"
Veneçolans a Catalunya

Xavier Bosch (RAC1) se mofa de José Montilla por no pronunciar correctamente algunas estrofas del poema "La pell de brau"

Seguro que Salvador Espriu, uno de los grandes poetas de la historia de Catalunya, se avergonzaría al escuchar comentarios y bromas como los de este periodista de RAC1, cuyo programa por otro lado merece todos los respetos. Xavier Bosch se mofó de José Montilla por no pronunciar correctamente algunos de los versos de la "La pell de brau". En un acto patético, amplió la mofa al comparar las palabras de Montilla, que se produjeron durante la toma de posesión de éste como nuevo President, a las que pronunció Aznar hace algunos años cuando intentó (subrayo "intentó") leer algunas estrofas de Verdaguer. Realmente, los comentarios del Sr.Bosch son una vergüenza, un deshonor al President y a los centenares de miles de catalanes que descienden de familias que han hecho un esfuerzo extraordinario por integrarse en Catalunya. El programa de Bosch, "El món a RAC1", cuya calidad periodística está fuera de dudas, alardea de un nacionalismo rancio que es el mayor enemigo del soberanismo. Y no es la primera vez.

Josep Pla: "En cada comarca había aproximadamente un catalanista; era generalmente un hombre distinguido que tenía fama de chalado"

Segons l'escriptor i radiofonista populista César Vidal, aquestes paraules van ser pronunciades pel geni de la literatura catalana Josep Pla, que en la fotografia és saludat per Salvador Dalí. Vidal acaba de presentar el seu nou llibre "Mentiras de la Historia", del qual pot trobar-se'n un extracte a Libertad Digital. Dedica un capítol sencer a negar la prèvia existència de la nació catalana o d'una Catalunya independent. Inclús podem estar d'acord La història és irrefutable, tot i que interpretable. El sobiranisme no ha de caure en la trampa d'aferrar-se als drets històrics. Cal mirar al futur i no pas al passat. El sobiranisme és un projecte racional i no pas un destí històric, basat en uns drets nacionals adquirits i enaltits per qualsevol formació política oportunista.

A RAC1, emissora del Grup Godó, critiquen Montilla per haver convertit totes les "s" en "s sonores" durant el debat d'investidura

En la línia del nacionalisme racista que de tant en tant aflora en la societat catalana, com també en l'espanyola o en la belga, el conductor del programa matinal de RAC1 ha comentat en una de les seccions del programa aquest gran pecat de Montilla. El més greu és que s'ha quedat tan ample. Sense més comentaris. Una vegada més, des d'Hotel Catalunya creiem que el nacionalisme racista és el principal enemic del sobiranisme. En la mateixa línia, Joan Oliver, director de la Fundació Catalunya Oberta, afirma en la seva columna al diari Avui, també del grup Godó, que "Montilla ha signat la defunció del catalanisme". Confondre el catalanisme amb el nacionalisme, gran error per part de l'ex directiu de TV3. És més catalanista el que lluita per Catalunya i els seus ciutadans o el que parla (si pot ser en una tertúlia, millor) del manteniment de la simbologia "sagrada"?

Preocupante falta de mujeres de referencia en la sociedad catalana, con capacidad de liderazgo en el plano político o empresarial

Mientras Hillary Clinton ganaba las elecciones al estado de Nueva York, Ségolène Royal hacía lo propio en las primarias de los socialistas franceses. En el mismo orden político, una nueva figura emerge como la nueva "dama de hierro" (con mucha mayor "finezza" que la anterior), Angela Merkel, que lidera sin aspavientos la "grosse koalition" alemana. En el plano empresarial y concretamente en España, figuras como Ana Patricia Botín, presidenta de Banesto y la mujer más influyente de Europa según Financial Times; Amparo Moraleda, presidenta de IBM para el sur de Europa, o Isabel Aguilera, presidenta de Google España, despuntan claramente en empresas con un gran perfil innovador. Y qué duda cabe que una de las figuras mejor valoradas del gobierno español es la vicepresidenta Mª Teresa Fdez. de la Vega. Todas estas mujeres, sin duda, son ejemplos de gran capacidad de liderazgo y de gestión. Sin embargo, me pregunto si no es un síntoma de falta de dinamismo de la sociedad catalana que aquí no surjan referentes, en lo político, lo social o lo económico, como está sucediendo en los países mencionados. Y todo esto sucede en un mundo en el que se ha demostrado (como dice Muhammad Yunus) que las mujeres son mucho mejor gestoras que los hombres.

Artur Mas ens deleita amb un festival de perles, entre elles que "el 1980 la democràcia a Catalunya era més forta i més neta"

En el primer Consell Nacional de CDC després de les eleccions, Artur Mas no ha parat de comprar números per ser el proper líder populista de l'esquerra mexicana o de la dreta veneçolana. Després del gest de desaprovació que va oferir el passat divendres a Ernest Benach, la cúpula convergent ens va seguir deleitant amb perles com que "quan guanyes no pots fer autocrítica" o "hem guanyat i no se'ns permet governar". Finalment, per si no n'hi havia prou, i seguint el fil d'aquesta mena d'autoritat moral que sorgeix del romanticisme i la irracionalitat, "Madelman" Mas va afirmar que "seguiré al peu del canó" perquè "tinc la confiança majoritària de la gent i l'autoritat moral per liderar Catalunya", amb una "guinda" final al més pur estil "frentista", afirmant que "ni Esquerra ni ningú aconseguirà intimidar-nos". Canvieu el nom de Mas pel de qualsevol líder conservador de la dreta llatinoamericana suportada per Estats Units als anys 70 i la fòrmula us resultarà familiar.

La Caixa i Vueling Airlines dónen un impuls a la transparència de l'enquilosat i opac model empresarial de Catalunya

Ahir va ser el dia en què dos empreses amb headquarters a Catalunya, tot i que amb tamanys i en sectors absoultament diferents, La Caixa i Vueling Airlines, van anunciar als mitjans de comunicació el seu compromís amb la transparència. La Caixa treurà a borsa la seva cartera industrial, que és la més important d'Espanya i una de les més importants d'Europa per valor de mercat (uns € 20,000 milions). Vueling Airlines col.loca a borsa el 42.6% del seu capital, després de la forta injecció que Apax Partners ha suposat per al seu creixement i posicionament en el mercat. Les dues decisions suposen un salt cuàntic en quant a la indepèndencia de gestió i la transparència. Estar a borsa significa rendir comptes. Fer visible i transparent la gestió. I naturalment, tenir més possibilitats de creixement. De forma anòmala, les grans empreses familiars catalanes tradicionalment han rebutjat ser a borsa, la qual cosa ha causat un dany terrible a la seva expansió internacional. Avui, només tres empreses amb seu operativa a Catalunya (Abertis, Gas Natural i Banc Sabadell) són a l'Íbex-35., i cap dels grans grups familiars hi són: els Carulla (Agrolimen); els Lara (Planeta); els Gallardo (Almirall); els Rubiralta (CH Werfen Life).

Felip Puig sitúa a CiU, por si había dudas, en la vía golpista "a la venezolana"

En unas espectaculares declaraciones del portavoz neoconvergente, éste ha afirmado que "s'ha demostrat que Artur Mas és el líder moral del país, i entenc que d'ara endavant i durant aquesta legislatura el podrem considerar l'altre president".

Los comentarios de Felip Puig confirman que el ala "neocon" de CiU todavía no ha aceptado los resultados de hace dos semanas. Y lo que les va a durar, teniendo en cuenta que sus paisanos morales (el PP español) han tardado como mínimo tres años en aceptar la derrota en las elecciones legislativas españolas. Los partidos que tratan de reinventar la democracia dando lecciones de moralidad a la ciudadanía, apropiándose del espacio público y poniendo en duda la propia ley, en este caso la del parlamentarismo, merecen la máxima reprobación, almenos desde "Hotel Catalunya". Sin duda, cualquier opción soberanista no nacionalista, que es la que sin tapujos defiende Hotel Cat, parte desde una concepción racional, fundamentada en la ley, orientada al bienestar de la ciudadanía, y nunca sostenida por una autoridad moral invisible y antiliberal que algunos desearían imponer.

Oriol Pujol Ferrussola sintetitza en un article el pensament romàntic de CiU, en el sentit irracional i classista del s.XIX

Un article que mostra el ple desconcert que es viu "a casa de l'amo" (o sigui, el "President" Pujol).

"... la gent busca alguna explicació al fet que les coses estiguin succeint com succeeixen. Una persona com José Montilla serà president de Catalunya, i fa sis mesos ni tan sols ho havia imaginat."

" .... I la càrrega d'il·lusió per vèncer el desencís és el senzill convenciment que el País hi és i la seva gent també, i que som moltíssims els que ens l'estimem de tot cor".

Article sencer a e-notícies

Alfredo Abián, director adjunto de "La Vanguardia", roza el golpismo mediático y acuña el concepto de "hackers de la política" asociado al tripartito

"El tripartito quiere destruir a CiU. La profecía es de Artur Mas y la pudieron leer ayer en este diario (La Vanguardia). Alguien podrá creer que la aseveración del líder nacionalista forma parte de los despechos de un mal ganador. Sin embargo, en esta Catalunya donde se abren paso los hackers de la política, no cabe excluir comportamientos primitivos excluyentes ni intentos de deportaciones mentales ... "

Leer artículo entero.

¿Y de la gauche divine no se puede aprovechar nada? "Eran demasiado vagos"

Afirma Valentí Puig avui en una entrevista a El País (pàg. 40 en paper). Valentí Puig, escriptor que s'ha caracteritzat sempre pel seu ull crític respecte a la societat catalana, és ara més explícit que mai. La seva resposta es produeix en el fil d'una conversa en què ell reinvindica el conservadurisme cultural, en el sentit d'aprofitar allò més interessant de generacions anteriors, sense deixar-se meravellar per la ruptura permanent. El seu concepte de la gauche divine reforça la batalla que viuen avui diferents nuclis culturals decadents. Sembla que ningú vol ser el primer en desaparèixer. Ara bé, el que diu en V.P. sobre la gauche divine és certament, una frase retòrica. Qui dubtaria de la seva laziness?

"Con ese estilo neocon que parece haber calado en CDC de la mano de los jóvenes de la guardia pretoriana, no irán a ninguna parte"

És el què afirma Xavier Bru de Sala avui a La Vanguardia. I això passa en un moment en què l'espai "neocon" s'encongeix, començant pel seu principal punt d'irradiació (Washington) i acabant en el seu principal punt d'escenificació (Açores). Pel que fa a aquest darrer, recordem que un dels protagonistes ja està retirat tot i que exerceix la seva influència des de l'atalaia ideològica de la FAES, Tony Blair està a punt de retirar-se i Bush està molt tocat després de quedar-se sense el control de les dues cambres americanes. Però a "l'oasi" català tot és diferent i els Madí, Pujolets, Puig, Mas & Co s'apunten a la corrent neocon. En l'estil, és clar, no pas en els continguts de la seva política. Encapçalaran Duran o Piqué un nou projecte centrista català?

La societat catalana ha reproduït amb Ciutadans els mateixos tics que l'any 2003 amb la candidatura de Jan Laporta

El país pateix un escepticisme de canvi social qüasi patològic. Possiblement es tracti del dolor intens que produeix el canvi generacional. Va succeir fa tres anys i mig quan la candidatura de Joan Laporta era pràcticament descartada com a guanyadora de les eleccions a la presidència del Barça. El mateix dia de les eleccions va ser l'únic en què els mitjans de comunicació van donar crèdit a la possibilitat d'una victòria. I va ser a partir d'aquell moment quan es va posar èmfasi en la professionalitat de l'equip que va fer possible un canvi de mentalitat. Amb Ciutadans-Ciudadanos, salvant les distàncies, ha succeït un fenomen similar. Els mitjans de comunicació no han donat crèdit de la seva penetració social fins al mateix dia de les eleccions, quan de forma patètica alguns parlaven "d'extraordinària sorpresa". El "ninguneo" de "l'establishment" als actors que provoquen el canvi social és un símptoma preocupant del sector dels media i de la societat en general. Un sistema en què si no has estat membre del Círculo de Economía, empresari de la construcció o del turisme, o polític "de tota la vida" no et permet escalar socialment, és un sistema coix. Finalment però, tant l'èxit relatiu dels uns, els ciutadans, com l'èxit no tant relatiu dels altres, obre una porta a què la societat pugui pair en els propers anys la difusió del sobiranisme o independentisme no nacionalista.

L'humorista Federico Jiménez Losantos ("El Fede") dedica 10 minuts a atacar Josep Piqué "por incompetente criptonacionalista"

En una demostració més de l'esquizofrènia de les ones, El Fede ha carregat contra Piqué amb les acusacions més estratosfèriques de nacionalista català. Avui s'ha salvat de les crítiques la "SuperMontse" (Nebrera), suposo que perquè les eleccions ja s'han acabat. En canvi, Francesc Vendrell, número dos del PPC, s'ha emportat la màxima qualificació en quant a nacionalista intolerant. El monòleg de l'humorista El Fede era una resposta a la negativa de Piqué a expressar-se en castellà al Parlament, a proposta de Ciutadans-Partit de la Ciutadania.

L'esperit "colpista" queda reduït a algunes de les ànimes de CiU

Després de les declaracions de Joan Rosell, president de Foment del Treball, en què ha afirmat que "l'Esquerra d'avui està molt lluny (per millor) que la de l'any 2003", i en què al mateix temps ha elogiat la figura de José Montilla.
Rosell demostra major equanimitat que la majoria de portaveus del partit nacionalista (i només nacionalista, ja que aquest és l'axis del seu ideari).

El soberanismo no nacionalista sigue abriéndose paso en el "oasis"

Arcadi Espada, uno de los brillantes intelectuales que propiciaron la creación de Ciutadans, ha afirmado en el programa "Àgora" del Canal 33 su pleno convencimiento de que "CiU tiene que preocuparse muchísimo, porque el nacionalismo que defiende está agotado" (Arcadi, perdona si no transcribo exactamente, espero no desvirtuar el sentido de las declaraciones). Añade además Espada que este nacionalismo de CiU es muy diferente que el "independentismo". Arcadi, a pesar de nuestra distancia ideológica en términos no precisamente modestos, reconozco que en algunos aspectos sí coincidimos. El más importante es la voluntad de expulsar del espacio público elementos identitarios nacionalistas, que sólo añaden irracionalidad, ruido y corrosión a nuestro quehacer diario. Por eso os animo a que combatáis esa plaga tambien en España, o en el resto de España. Seguro que allí produciréis el mismo efecto "saneador" que en Catalunya. En este sentido, desde Hotel Catalunya se apuesta por la vía soberanista de Catalunya desde una óptica lo menos identitaria posible, es decir, hasta donde el sentido común o la ley nos dejen de margen. Una Catalunya moderna, innovadora, abierta, pero independiente. La "negrita" del pero es intencionada. Seguiremos hablando de ello.

Ara toca governar

Avui hem viscut una tarda vibrant. Per una banda, pendents de la roda de premsa de Carod a la seu d'Esquerra. Per una altra, el seguiment puntual de la punxada del Real Madrid davant del Celta de Vigo (1-2). Tot a la mateixa hora. Personalment, la roda de premsa de Carod ja no m'ha satisfet: ha tornat a abusar de l'egoisme per atribuir-se les negociacions, evitant comentaris sobre l'equip que ha fet possible els pactes. Aquesta és però una extraordinària oportunitat de vertebrar per primera vegada en la història de Catalunya un govern sobiranista no nacionalista. Sóc optimista de mena però pessimista en aquest cas. Em temo els exabruptes de la vessant xirucaire d'Esquerra, així com els atacs d'ego del que serà nou conseller primer. Montilla, gestor discret i representant del "somni català", és el personatge ideal per demostrar amb fets tangibles que la sobirania seria rendible per Catalunya. I en aquest punt Esquerra és fonamental, per donar aquest accent sobiranista. El tàndem Montilla-Puigcercós ha d'encarrilar el tren català en la via sobiranista i social. Com ja vaig apuntar en l'anterior blog "post in translation", Esquerra i PSC havien de coordinar campanyes per tal de no canibalitzar vot. Això, unit a la nefasta campanya de la dreta (CiU), ha fet possible l'esperança sobiranista. Sobre el sobiranisme no nacionalista en seguirem parlant en propers posts.

El tripartit pot tornar a governar tot i que CiU és el partit que suma més vots i escons

La nit electoral ja ha produït les primeres "perles" per tenir en compte: la més rellevant és l'entrada de Ciutadans de Catalunya en l'arc parlamentari, de la qual cosa m'alegro en el sentit de pluralitzar l'espai democràtic i de donar la benvinguda a un ex-alumne d'ESADE al Parlament. En aquest sentit, una de les perles més potents de la nit ha estat el comentari de la brillant catedràtica Montserrat Nebrera, número dos del PPC, que ha afirmat que "part del vot de l'extrema dreta del PP ha anat a parar a Ciutadans, i això és positiu per nosaltres". La mateixa Nebrera insisteix tota la nit en què l'electorat popular ha d'estar "tranquil", perquè un gran moment històric està a punt de produïr-se. Quin serà? (no paro de donar-li voltes)
a) la victòria del PP a Espanya, que és el què realment els interessa (les eleccions catalanes són com un "partit amistós"
b) la fusió amb CiU, de manera que tot el centre-dreta estigui unit a Catalunya
c) el pacte "silenciós" amb CiU per tal que els convergents governin en solitari

Ha arribat el dia-D de la campanya del "Zoo d'en Pitus"

Fa només tres dies vaig fer arribar aquest SMS a unes 30 persones, que després es va extendre a com a mínim 300 persones segons els meus sondejos: "El dia 1-Nov reflexiona. Si guanya Artur Mas, guanyen Pedralbes i el Turó Park, guanyen la Núria Feliu i la Lloll, guanya la Moreneta, guanya la corrupció. Per una Catalunya innovadora, moderna i sobirana". En menys de 90 minuts arribaran al Centre Electoral els primers resultats escrutats a través de PDA's i sabrem fins a quin punt PSC i ERC han pogut resistir l'embranzida de CiU. Un partit que durant la campanya s'ha mostrat sobradament convençut d'una victòria aclaparadora. Però com afirmava Juan Campmany a La Vanguardia el passat diumenge, "cuando eres el líder, es mejor invertir tu dinero en hablar de tí que en hacerlo de tu competencia". Artur Mas i Felip Puig s'han passat tres quarts de campanya bofetejant als rivals, fent publicitat negativa. En canvi, a mí personalment no m'ha quedat un posicionament clar de partit. Altres, com Esquerra o Ciutadans-Partit de la Ciutadania, han sabut explicar en una frase el seu posicionament. Els primers, en un "statement" de sobirania i major eficiència del sector públic. Els segons, "expulsant el nacionalisme de l'espai públic". Una campanya que ha estat marcada pel baròmetre personal de Sala-Martín, gràcies al qual molts catalans hem descobert o redescobert què era el Zoo d'en Pitus, i gràcies al qual hem vist com a alguns polítics se'ls "pugen els colors" quan declaren davant la ciutadania que no estan ni de bon tros tant preparats o bregats com se'ns demana a la majoria per exercir càrrecs de responsabilitat en qualsevol organització.

Brillant cara a cara entre Ignasi Carreras i Lluís Racionero a La Vanguardia

En un debat moderat per Xavier Bru de Sala (pàgs 20-21 de LV en paper), els dos professors de gran categoria intel.lectual apunten a solucions per a algunes de les problemètiques que afecten a Catalunya. Especialment brillants els comentaris d'Ignasi Carreras, ex-director general d'Intermón i actualment professor d'ESADE, en què desvincula el terrorisme de la pobresa: "El terrorisme vé de la ràbia, no de la pobresa. De la ràbia de sentir-te discriminat en els països d'acollida com a conseqüència del teu origen". "És el què està passant a França, de manera que aquí tindrem també aquest problema, amb la segona generació dels inmigrants d'avui". En un dels debats que més afecten al futur de Catalunya, el model de país, el professor Carreras posa l'èmfasi en el tipus de model que estem fomentant, que és el més intensiu en mà d'obra, en una economia cada vegada més dependent del turisme i la construcció. "A Finlàndia no tenen aquest problema (el de les onades d'immigració massiva), en part perquè la tecnologia punta no atrau a molta gent...". El professor i escriptor Racionero fica la pota continuament al confondre la ubicació de Las Vegas, situant-la a Califòrnia enlloc de Nevada per dos ocasions. I això que va estudiar a Berkeley!! Racionero enyora els "serenos" dels anys predemocràtics per mantenir la seguretat dels barris i insinua que les màfies poden portar el progrés, com va succeir amb Las Vegas (California, segons Racionero).

On ets?

Gran pensador i pèsim gestor. Ha transformat l'oda "Adéu Espanya" de l'avi Maragall en un "Adéu a Catalunya" que ja va ser precedit fa qüasi una dècada per "l'Adéu a Barcelona". Cul inquiet, incomprès pel ciutadà de Catalunya. Ara ens ha ha tornar a deixar. Fa mesos que el país el busca. Les paròdies del plató de Minoria Absoluta li sostenen un prestigi alimentat per la compassió.

Mas no mata al pare i aprofundeix en el latent provincianisme de la cultureta.

Amb el què portem de campanya electoral ja n'hi hauria prou per dibuixar el resultat final. Sembla un partit amb el desenvolupament del joc ja pactat. Ningú no ataca a ningú. És clar, perquè tothom pot necessitar a l'altre per formar govern. Aquesta previsibilitat, a la qual fa al.lusió Mas de Xaxàs a La Vanguardia, és més decepcionant quan els candidats reprodueixen els tics que se'ls pressuposa, com aquell personatge parodiat que en la seva actuació real supera la ficció. Això és el què penso quan veig a "Ken" Artur Mas envoltat de la cosmopolita cultureta catalana, representada per personatges de profunda representativitat internacional de Catalunya com Núria Feliu i Lloll Bertran (amb tots els respectes eh? ... que la Lloll em feia riure quan era petit). Això demostra que Ken Mas no s'atreveix a matar al pare. I de fet, la seva Barbie personal, Helena Rakosnic, és reciclada i reintroduïda en el mercat de la cultureta, amb les seves joies "convergents" al més pur estil de la cafeteria Mauri de la Rambla Catalunya. A tot això, l'amic Ken, es despenja amb la soflama més anticatalana i antisobiranista (perquè és provinciana) que es pugui sentir en campanya, afirmant que Frankfurt (la fira) és "l'oportunitat d'or" per la cultura catalana, que podria permetre "situar en el món" la creació literària catalana, que és aquella escrita només en català. La matriu de la cultura catalana és aquella que s'expressa en català". Amb afirmacions com aquesta, Mas no només no mata al pare, sinó que a més mata al sobiranisme català, perquè exclou del projecte de país a milions de catalans que tenen una matriu lingüística (que no cultural) que no és la catalana.

ESADE i el FCBarcelona ens mostren el camí

Témer per l'excel.lència de Catalunya com a país és ignorar molts casos d'èxit que avui es projecten a la resta del món. Dues de les institucions que estan projectant la marca Catalunya amb més força són ESADE i el Barça. El què tenen en comú és la fortíssima professionalització de la seva organització, la voluntat de projecció mundial i al mateix temps la convicció en uns valors que els fan diferents però que són globalitzables, el "més que un club" del Barça o la vocació humanista d'ESADE. Reconeixements internacionals com el de The Wall Street Journal en el cas d'ESADE o el de la consecució de la Champions League en el cas del Barça són estímuls per seguir creixent en els eixos abans esmentats (professionalització/excel.lència, projecció i valors) i ser puntals d'un país exemplar.

Les entrevistes de Sala-i-Martin es posicionen com un corrent renovador (al límit) en l'oasi sec català

Seran un bon baròmetre per mesurar la cintura dels diferents candidats a la presidència de Catalunya. Certament, la combinació entre l'agressivitat conceptual de S-i-M i la ineptitud dialèctica de Montilla és difícil de repetir amb qualsevol altre candidat. Sala, sense passar-te, crec que contribuiexes a renovar els corrents d'aire podents de la política catalana, exigint un major nivell "d'accountability" a la classe dirigent.

L'entrevista d'avui a Artur Mas, de moment, accessible només en paper, pàgs 18-19 de La Vanguardia

El dia que un dels meus ídols intel.lectuals va perdre els papers ...

Xavier Sala-i-Martin, un dels 8 economistes més citats del món en els últims anys, autor del manual d'economia "Economic Growth". En la fotografia acompanyat per Joan Laporta i José Montilla al Camp Nou (d'esquerra a dreta).

Durant l'entrevista de Xavier Sala-i-Martin a Montilla, l'il.lustre i brillant economista de Harvard actualment a Columbia, es carrega el fair-play i tira pel terra les aspiracions del "somni català" de Montilla. És a dir, el ridiculitza per no està adherit a les essències del Virolai i desmunta la concepció racional de la democràcia. Per altra banda, li caldria més cintura Sr. Sergi Mas ... perdó ... Sr. Montilla.

Llegir o escoltar entrevista a José Montilla
Entrevista realitzada a El Mundo sobre les economies catalana i espanyola

El victimisme de ConfidencialCat

Inevitablement entrem a l'hotel Catalunya amb el DVD de CiU a la mà. He esperat a visionar-lol tot per tenir-ne una opinió: una vegada més, fem ús del victimisme i el ressentiment per construir arguments. El DVD de CiU és un avenç en la mediatització d'una campanya i un retrocés monumental en l'argumentació de país. Un film que no reivindica l'excel.lència, sinó que incrementa el ressentiment. Recupera l'esperit del "ens han robat la cadira del govern", i per això sembla fet tant a mida de la FAES, amb un rerafons conspiratiu, en aquest cas, orquestrat per Montilla en comptes de Zapatero o Felipe. Molt malament: senyors Madí i Mas (que cada dia s'assemblen més inclús físicament), s'acaben de fer un autogol en un partit que guanyaven còmodament i en el qual només calia que juguessin al contratac. Queda algú amb fusta de polític en aquest país, que pugui pensar en positiu? Que sigui capaç de dibuixar el futur ... encara que el dibuix no sigui perfecte? Que s'atreveixi a innovar i a encarar els reptes? Tinc la il.lusió que realment hi hagi algú, encara que els que ara juguen només "fotin patades a l'adversari".